Quan una comença a escriure no sap encara quin camí prendrà la seva trajectòria ni quins seran els escriptors i escriptores que en un moment determinat del camí «veurà» com a antecedents del seu recorregut literari. Cal dir que la tria d’una determinada manera d’escriure, si no té una intenció comercial d’entrada, més aviat respon a un instint de natura espiritual, a un desig de bellesa que es tradueix en una estètica i en un decidit conreu de la llengua, a un caràcter moral per modular la voluntat de continuar treballant malgrat les dificultats, i a una posició ètica, social i cultural pròpies que enriqueixi el conjunt. Una literatura és tant una obra personal com col·lectiva.
Italo Calvino, algunes obres del qual vaig llegir en llengua original quan vaig estudiar italià quan ja havia publicat els meus primers treballs, se m’ha revelat com un referent en l’escriptura d’una narrativa en format breu que sempre he apreciat com a lectora i que com a escriptora és la forma literària que millor s’adequa a aquells principis que he esmentat més amunt. Per aquest motiu vull recordar-lo aquest any 2023 en què es commemoren els cent anys del seu naixement a Santiago de las Vegas, Cuba (els seus pares hi eren per motius laborals). Italo Calvino va morir a Siena l’any 1985 amb només seixanta-un anys.
Italo Calvino, un dels autors italians més remarcables del segle XX, ha estat molt traduït al català ja des de la seva època d’escriptura que podem situar en el gènere fantàstic amb rerefons moral: ja Maria Aurèlia Capmany l’any 1965 va traduir El baró rampant, que Calvino va publicar l’any 1957. Si una nit d’hivern un viatger, de l’any 1979, o Les ciutats invisibles, del 1972, són relats que cal situar en l’època de la literatura que ell mateix va anomenar combinatòria. Fins i tot en va escriure un assaig l’any 1967: Appunti sulla narrativa come processo combinatorio. La llista de títols de Calvino traduïts al català és llarga: va ser un narrador i contista fenomenal que, a més, l’any 1956 va publicar una recreació de faules italianes: Fiabe italiane (1956). Italo Calvino, que estimava i coneixia els clàssics, va ser un home del seu temps i fins i tot un creador a l’avançada en tant que experimentador dels nous corrents literaris del moment com el «roman objectif» i el «nouveau roman»: novel·les curtes o relats llargs en els quals, per dir-ho resumit, hi ha poca acció i molta reflexió.
Per aquest motiu, i en coherència amb el seu bagatge cultural i imaginatiu treball d’autor, entre les seves tasques intel·lectuals i editorials a Enaudi Italo Calvino va ser el creador, l’any 1971, d’una col·lecció que va fer fortuna en l’àmbit editorial i literari italià: Centopagine, que per una banda venia a ser una expressió del seu gust i pensament literari, i per l’altra banda venia ser una declarada revindicació de la narració i el relat curt en contraposició als monuments novel·lístics del segle XIX, tal com es llegeix en el text de presentació. Es tracta d’un manifest programàtic escrit pel propi Calvino, que, d’Itàlia estant, es proposava renovar el panorama literari europeu i occidental: «Centopagine és una nova col·lecció d’Enaudi de grans narradors de tots els temps i de tots els països, presentats no en les seves obres monumentals, no en vastes novel·les, sinó en textos que pertanyen a un gènere no pas menys il·lustre i de cap manera menor: “la novel·la breu” o “el conte llarg”».
A la vista del catàleg de Centopagine, que es va interrompre amb la mort d’Italo Calvino l’any 1985, es pot considerar una biblioteca selecta del bo i millor de la narrativa europea i occidental escrita en un centenar de pàgines, la majoria traduccions i sempre amb un acurat text introductori signat per especialistes o per Calvino mateix.
