Que profunda emoción
recordar el ayer
cuando toda Venecia
me hablaba de amor.
Als 86 anys aquest estiu Charles Aznavour ha cantat als Jardins de Cap Roig. Sempre m´ha impressionat la seva veu un xic ronca, m´ha impressionat el sentiment que posa a les seves cançons i m´ha impressionat la dicció clara i al mateix temps la seu veu profunda.
França ha tingut cantants excel·lents que abans que la llengua anglesa imperés en el món, eren els reis de les melodies i balades.
Aznavour, parisenc, nascut de pares armenis ha estat el meu cantant. Quan per primera vegada vaig sentir la cançó “Que triste está Venecia” ja no la vaig oblidar i al llarg dels anys no m’he cansat d’escoltar-la. M’emociona i veig aquella Venècia banyada pels canals, vella trista, però infinitament preciosa. Una ciutat inoblidable que ens canta Aznavour i ens porta als carrerons estrets, al Pont de Rialto, a la Plaça de Sant Marc, a la Fenice, sense nombrar-les se’ns fan presents dintre del cor molts racons.
Ciutat d’amors i desamors. Ciutat melancòlica, ciutat d’una arquitectura amb palaus decadents, ciutat de vaporettos i de gòndoles, de màscares, de misteris i per sobre de tot una ciutat única i inolvidable.
Donna Leon, l’escriptora nord-americana afincada a Venècia ens porta amb personatges de les seves novel·les a descobrir una ciutat plena de misteris, de passions amagades, de crims i d’intriga.
M’encanta escoltar a Aznavour cantant a Venècia. Tancant els ulls puc veure la ciutat romàntica, plena de nostàlgia perquè la força de la seva cançó trista rememora amb nostàlgia l’amor perdut en una ciutat inigualable.
Aznavour al cap Roig de Calella de Palafrugell va triomfar una vegada més als seus 84 anys, però el dia que ja no pugui pujar als escenaris ens quedarà per sempre la seva veu inconfusible cantant:
Que profuna emoción
cuando toda Venecia me hablaba de amor.
