Abans de res, un aclariment. Soc partidari dels medicaments sempre que no hi hagi una solució orgànica. La meva opinió és que només cal recórrer als medicaments quan els mecanismes de reparació del propi cos són insuficients. Sempre hem de ser conscients que els medicaments, tots, tenen efectes secundaris. També els medicaments dits naturals. Faig aquest comentari perquè algunes persones prenen llevat vermell d’arròs amb la creença que és innocu. El llevat vermell d’arròs fa efecte perquè conté una estatina (vegeu El misteri del llevat vermell d’arròs) i té els mateixos efectes secundaris que la mateixa estatina d’un medicament, la substància és la mateixa. Això és vàlid per a qualsevol substància que ingerim. La frase genèrica de “som el que mengem”, escrita pel filòsof i antropòleg Ludwig Andreas Feuerbach en un llibre dedicat a l’alimentació, no l’hem d’atribuir només als aliments. És evident que menjar nous o menjar espinacs influirà en l’organisme, com també ho farà prendre cafè o un antibiòtic. Efectes bons o dolents?
Aquest article va dedicat a les persones que tenen dislipidèmies o, com és més habitual dir, dislipèmies. Les dislipèmies no són altra cosa que una alteració de les concentracions sèriques de les lipoproteïnes transportadores de colesterol o dels triglicèrids. Hi ha un augment dels triglicèrids o de la LDL-colesterol, la lipoproteïna de baixa densitat. Sovint també hi ha un valor excessivament baix de l’HDL-colesterol, la lipoproteïna d’alta densitat.
En general, quan les concentracions d’LDL-colesterol són elevades, els metges recomanen prendre estatines. Hi ha altres opcions. Una bastant poc efectiva és inhibir l’absorció intestinal de colesterol. És poc efectiva perquè la contribució del colesterol de la dieta a la dislipèmia no és massa significativa. El problema no és el colesterol intestinal, és el que circula per l’organisme i no absorbeixen les cèl·lules, resultat de la mateixa síntesi. Hi ha productes dietètics que ajuden a evitar l’absorció. Jo recomano prendre pomes de postres. En general, les fibres faran que no s’absorbeixin ni el colesterol ni les sals biliars. Normalment, no serà la solució perquè hi haurà causes més profundes de l’anomalia.
Una altra opció és l’àcid benpedoic. També redueixen la síntesi de colesterol, com les estatines. Té uns efectes secundaris bastant semblants als de les estatines, tot i que algunes persones el toleren millor.
La més innòcua és la que fa servir inhibidors o bloquejants de la PCSK9. És una proteïna que redueix els receptors d’LDL de les parets cel·lulars. Aquests receptors el que fan és treure l’LDL-colesterol de la circulació. Si hi ha molta PCSK9, s’eliminen els receptors i aleshores LDL-colesterol circulant no el capta la cèl·lula i serà elevat al torrent sanguini. Hi ha anticossos que la neutralitzen, fan que PCSK9 no actuï. Recentment, ha sortit al mercat un nou medicament de Novartis, que conté l’inclisiran, un ARN d’interferència, que el que fa és evitar que se sintetitzi la PCSK9. Inclisiran no té efectes secundaris apreciables coneguts. El problema és el preu. Si ets ric i et vols medicar, no ho dubtis. Malauradament, en contra del que demana la Societat Espanyola de Cardiologia, la prescripció subvencionada pel sistema públic de salut està molt limitada a casos greus.
Hi ha combinacions de tot el que he citat, però bàsicament tenim aquestes solucions mèdiques per a les concentracions elevades d’LDL-colesterol.
Ara bé, hi podem fer alguna cosa que no sigui medicar-nos? Diria que sí, que en la majoria dels casos sí. I encara que ens mediquem, ja sigui per la gravetat del cas o per altres consideracions, el que comentaré continua sent aplicable.
Hem de distingir dues situacions. La primera és que els problemes siguin conseqüència d’un problema genètic. Per exemple, si es pateix una hipercolesterolèmia familiar, probablement la profilaxi no medicada sigui a mitjà termini insuficient. En aquest cas, la medicació seria necessària.
Tanmateix, en la gran majoria dels casos, les causes de les dislipèmies són per hàbits de comportament, que han adaptat el metabolisme a perfils lipídics inadequats. Ja des del ventre de la mare, a mesura que passen els anys, el cos es va adaptant a determinades conductes i acaba amb un perfil que és difícil de modificar i fer-ho requereix molta disciplina.
Anem al nucli de la majoria de les dislipèmies. Observem la lipoproteïna de baixa densitat, l’LDL. Aquesta lipoproteïna té com a component proteic principal l’apolipoproteïna B-100. Aquesta apolipoproteïna la sintetitza només el fetge. Tota l’LDL-colesterol circulant té origen al fetge. Sense la síntesi de l’apolipoproteïna B-100 es reduirà l’LDL circulant.
La pregunta que ens podem fer és: com es regula la síntesi d’aquesta apolipoproteïna? És complicat i encara no ho sabem tot, però sí que sabem, de fa molts anys, que la insulina inhibeix la síntesi.
Què passa amb les persones que fan una dieta completament cetogènica, és a dir, redueixen a zero la ingesta de carbohidrats? Evidentment, sense carbohidrats no se secreta insulina. Només hi haurà la insulina que circula en dejú. Cap sorpresa, al poc de fer una dieta cetogènica l’LDL-colesterol es dispara.
La insulina circula per l’organisme sempre. En estat de dejú la concentració sèrica òptima està al voltant de les 10 µU/mL, tot i que hi ha una gran variabilitat. En individus obesos és més elevada. Quan és inferior a 20 µU/mL encara es considera adequada. Entre 25 µU/mL i 35 µU/mL es considera que s’ha de vigilar i per sobre de 40 µU/mL hi ha resistència a la insulina. En general, els metges no encarreguen que es determini quan demanen les anàlisis clíniques periòdiques, però, a parer meu, seria una variable a controlar. Un augment sostingut ens estaria enviant un senyal de risc i potser permetria una actuació preventiva.
Quan mengem, evidentment, la concentració d’insulina varia i una hora després de l’àpat el valor és màxim. Amb una dieta cetogènica la insulina dobla la concentració, però amb una dieta mediterrània el pic és deu vegades el valor en dejú. Com és lògic, el valor dependrà de la quantitat de glucosa circulant. Com més lentament s’alliberi la glucosa de l’aliment, per exemple la que conté el midó d’una sèmola de blat, més baix serà el pic d’insulina.
He comentat la síntesi de l’apolipoproteïna B-100 que serà determinant per controlar l’alliberament de lipoproteïnes al torrent sanguini. L’altre punt de control és l’eliminació de les lipoproteïnes de baixa densitat, les LDL. Les membranes cel·lulars tenen els receptors d’LDL. Com més receptors hi hagi, més LDL-colesterol s’eliminarà. La quantitat de receptors la controla la proteïna PCSK9. Com he comentat abans, alguns medicaments el que fan és inhibir la síntesi de PCSK9 i això farà que hi hagi més receptors i que s’elimini més LDL-colesterol. Doncs bé, la insulina fa que augmenti la concentració de PCSk9, la qual cosa fa que no s’elimini LDL-colesterol.
Quan mengem i després dels àpats la insulina frena la síntesi de l’apolipoproteïna B-100 i, per tant, l’alliberament d’LDL-colesterol pel fetge. També frena la seva eliminació perquè es produeix més PCSK9. Així, la concentració es manté constant. Al contrari, en dejú, sense insulina, augmenta la producció de LDL-colesterol i s’elimina més, perquè hi ha menys PCSk9. D’aquesta manera, no variarà gaire la concentració lipoproteica abans i després dels àpats.
El problema és que no només és la insulina la que regula la quantitat de PCSK9. Hi ha altres factors que fan que se secreti i elimini els receptors d’LDL, provocant un augment de LDL-colesterol a la sang. Malauradament, coneixem alguns factors, però no tots.
Un d’ells és la fructosa. La fructosa alta a la dieta fa que se secreti PCSK9. També té un efecte negatiu la LDL oxidada juntament amb les espècies d’oxigen reactiu. Si considerem que moltes de les dietes actuals estan formades per aliments ultraprocessats, que contenen fructosa i que també generen espècies d’oxigen reactiu, deduirem que aquests aliments són la causa de moltes dislipèmies. Igualment, algunes activitats o l’ambient en què vivim oxiden les LDL amb un resultat nefast.
Quant a l’augment de l’HDL-colesterol, està demostrat que l’augment de greixos tindrà un efecte positiu. Les recomanacions habituals d’oli d’oliva, fruites seques, llavors, etc. són adequades perquè aporten greixos de qualitat. Diferents estudis han demostrat que el consum elevat d’ous té un efecte marcadament positiu sobre el perfil lipídic, ja que provoca un augment de l’HDL-colesterol i de la funcionalitat d’aquest, alhora que també augmenta la colina.
Un altre de les pràctiques vitals a considerar per a la millora de les dislipèmies és l’exercici. L’exercici aeròbic d’intensitat moderada i prolongada hauria de ser el punt de partida per a aquells que han estat sedentaris anteriorment o són nous a l’exercici. S’ha de tenir present, però, que no cal esperar efectes immediats. Tres mesos d’exercici és un temps en el qual ja es veurien resultats significatius.
Encara que hi ha algunes divergències, una de les coses que està confirmada és que l’activitat física regular augmenta el colesterol HDL. Quan la despesa calòrica associada a l’exercici aeròbic, ja sigui a través de l’augment de la intensitat o bé de la durada, incrementa la concentració de colesterol HDL i, en general, millora el perfil lipídic.
Tanmateix, per provocar reduccions dels nivells de colesterol LDL i triglicèrids es requereix una activitat més intensa. L’exercici provoca al cap dels mesos una disminució significativa dels nivells mitjans de PCSK9 i dels nivells mitjans de LDL-C.
Consell final per als que pateixin dislipèmia. Que comencin amb exercici diari moderat. Que el menjar estigui constituït per, aproximadament, un 45% d’hidrats de carboni, un 17% de proteïnes i un 38% de greixos. Dels greixos, que han de ser de tota mena, cal que uns 40 g diaris siguin d’oli d’oliva. Destaco l’oli d’oliva perquè poca gent en pren prou, són unes cinc cullerades soperes. Ideal que siguin abundants les fruites seques. Trobareu molts manuals i informacions que us il·lustraran sobre menús diversos basats en la dieta mediterrània. Fugiu de sucres senzills i aliments ultraprocessats.
Vigileu amb aquesta moda de menjar a mig matí una barreja de dolços i salats ultraprocessats habituals amb aquesta moda del “brunch”. Al final es prenen coses poc saludables que aportaran calories extra.
