El xerric dels grills li arribava a través dels vidres. En aquest capvespre clar de finals de gener de 1937 el sol marxava a dormir a corre-cuita i la seva poca llum ja no deixava esguardar, riu Tenes avall, els cingles esglaonats que porten a la plana del Vallès, ni els municipis de Riells del Fai, Bigues, o Santa Eulàlia de Ronçana. Havia passat gairebé dues hores ajagut a la gandula de la galeria barrinant sobre el capgirells sobtats que havien donat la seva vida i el seu país. Sí, el seu aïllament a Puig d’Olena era un exili interior, i un exili del seu país. Prou que voldria trescar per la pàtria en aquests moments greus, i tanmateix, la impotència de la reclusió… Ara era a la seva cambra, assegut a l’escriptori davant el finestral. Mirà el paper immaculat, d’una albor intensa, apujà i baixà parsimoniosament l’estilogràfica i encetà:
Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Els pensaments a la galeria de repòs l’havien fiblat l’esperit. Havia marxat cap el saló del sanatori cercant d’asserenar el seu desfici amb alguna distracció. Estava fullejant El Matí i La Publicitat en un racó de la sala quan aparegué la Mercè tornant del jardí. Amb un somriure esplendorós la Mercè li havia suggerit de tocar el piano una estona. Quina ànima de vellut, la Mercè! Pocs mesos després escriuria pensant en ella: Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar -la nostra pàtria antiga. Es considerava el més afortunat dels homes per haver-la conegut. Ho recordava prou bé: fou el juny abans d’esclatar la guerra, quan en acabar una sessió de cinema coincidiren a l’ascensor per tornar a les habitacions que s’adonà de l’existència d’aquella noia amb un tal posat de tendresa, com li escriuria en una carta.
Havia atacat algunes peces de Chopin i Schubert mentre ella li passava les planes de les partitures. Al final s’havia atrevit amb el primer moviment de concert en sol menor de Bach. Jo veig passar pel llac profund del teu esguard / l’ombra de les teves paraules. / Fins la paraula més difícil, els teus ulls / que fàcilment saben donar-la! La gentil Mercè… Amb els seus silencis que sacrificaven la seva expansió i les seves confidències per tal de facilitar-li a ell l’abocament exterior de la seva intimitat, la Mercè li havia mostrat el corriol de la felicitat. Ella comprengué, amb la intuïció de l’amor, que el seu món interior brollava impetuós i necessitava ésser comunicat a una ànima germana. Al març li escriuria: Si ho penses bé, veuràs que ens hem dit tantes coses, Mercè! Ens les hem dit, sobretot, quan no diem res (…) Jo, el misantrop, l’esquerp, el cargol, l’orgullós del seu castell interior, em vaig complaure d’ésser endevinat per tu. Després d’acomiadar-se fins l’hora del sopar s’havia reclòs a la seva habitació. Continuà amb traç dubitatiu:
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
En Màrius és un jove prim, més aviat tímid, però amb un cert fons irònic; ordenat i pulcre sense afectació, imaginatiu i lector empedreït. Nascut a Lleida el 30 d’agost de 1910, era fill del metge Humbert Torres, primer alcalde de la ciutat elegit popularment i diputat republicà als parlaments espanyol i català, i de Maria Pereña, que havia estudiat magisteri i música, i encomanà el seu fill aquesta afecció. Fou el gran de tres germans: en Víctor, que arribà a ser Secretari de la Presidència a la Generalitat de l’exili amb en Josep Irla, i la Núria, nascuda tan menuda que l’anomenaren “poll”. En acabar el batxillerat el 1926 vol estudiar arquitectura, però té dificultats amb el dibuix i les matemàtiques i s’inclina per la medicina; es trasllada a Barcelona, on composa els seus primers poemes. La seva mare mor dos anys després. El 1934 en tornar de Madrid de fer el doctorat s’estableix a Lleida com a metge especialista de l’aparell digestiu.
El 18 desembre de 1935 esclata la tuberculosi i després de quatre dies de febres altíssimes és traslladat al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja. El sanatori comptava a la planta baixa amb el menjador i unes sales d’estar assolellades, i les habitacions eren al primer i segon pis, totes de cara a migdia amb un panorama de boscos ondulants al davant, i a sota, un jardí. L’horari li permet d’escriure, de traduir poemes de l’anglès i el francès, i de llegir narrativa, filosofia, i poesia de Baudelaire, Carner, Riba, García Lorca, Maragall,… Una de les primeres coneixences és en Josep Saló, un estudiant de medicina que serà el primer a qui llegirà els seus poemes, i que tornarà com a metge al sanatori en acabar la carrera. En Màrius ha de restar en repòs absolut fins el juny, quan coneix una pacient gironina, Mercè Figueras, la seva Mahalta. Amb ella comença a compartir les lectures, les passejades i converses, i les seves estones al piano. Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure / que em deixes quan te’n vas. No és una bella amoreta per adreçar a una dona?
En Màrius és un esperit sensible i delicat. El seu pare, a qui estimava molt i amb el que havia compartit moltes confidències durant llargues passejades per la horta de Lleida, l’havia ajudat a superar alguns episodis d’abúlia. Assabentar-se de que el seu germà Víctor està lluitant al front li provoca un viu patiment que origina l’elegia “Dolç àngel de la Mort”. El desembre coneix en Joan Sales, que puja al sanatori amb la seva dona Núria Folch per a visitar la Mercè: s’inicia aleshores una gran amistat i un fructífer intercanvi epistolar. Tot al llarg de l’any següent composa una quarantena de poemes, on hi ha la major part de cançons a Mahalta.
Durant el 1938 repassa la seva obra poètica i de més de 200 poemes en salva tan sols una setantena. Al març es produeix l’esfondrament del front català d’Aragó i la família Torres ha de traslladar-se a Barcelona: la seva casa de Lleida és ocupada per les tropes franquistes. En aquesta època escriu unes tannkas i inicia la seva relació epistolar amb Carles Riba, que havia estat l’introductor d’aquestes composicions poètiques japoneses a Catalunya. A l’octubre repassa i dóna per bona la versió de “Lorelei” que havia escrit l’any anterior. Al gener de 1939 la seva família ha d’abandonar Catalunya camí de l’exili, i es comuniquen mitjançant cartes en francès; ell resta al sanatori acollit per la generositat de la seva directora Maria Planes. Li obren un expedient de Responsabilidades políticas pels seus articles a L’Ideal, però al sanatori eviten que se’l enduguin a Barcelona a interrogar-lo. Al seu patiment físic s’hi afegeix un dolor punyent per la sort del seus i del país. Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat dels ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir…, escriu al març.
El combat interior del poeta en la recerca del sentit de l’existència davant una malaltia irremediablement mortal, la solitud i el descoratjament per l’enfonsament dels seu món i els seus valors nacionals i humans, determina el caràcter reflexiu de la seva obra poètica sobre l’amor, l’amistat, la transcendència i la bellesa. Però la seva lírica temprada en la farga del sofriment no és pessimista, i encara que el núvol del dubte i el desconhort semblin esparracar la seva ànima en alguns moments, mai no arriben a imposar-se. He dit al meu cor, al meu pobre cor: – Odia, colpeix, embriaga’t, besa, / batega més fort, gran covard, o mor ja per sempre més d’enuig i tristesa! / ¿O potser ja ets mort, que ni saps què val el cant d’un llaüt, l’esclat d’un punyal, / una clara nit, una rosa tendra?
Des del punt de vista formal Màrius Torres desenvolupa, amb gran exigència, diversos tipus d’estructures mètriques, clàssiques com el sonet o d’altres més modernes. Per mostrar la solitud, les perplexitats i les emocions de l’ànima utilitza l’analogia i els símbols amb el lluïment i l’eficàcia d’un mestre consagrat. I sovint, el lirisme i la musicalitat de les seves poesies atenyen cimals sublims.
De petit s’educà en la tradició familiar transcendent i espiritualista –a casa havia assistit a sessions d’espiritisme-, però no en el tracte amb una divinitat creadora i provident. El seu itinerari vital a Puig d’Olena sembla però que el portà cap al descobriment d’un Déu personal amb el qual inicia una relació prou confiada: ¿No sents com vetlla Déu dins de cada misteri, / Ànima –vell misteri que t’agites dins meu? (…) / però sabent que és seu, també, el nostre camí, / ja és prou meravellós de seguir-lo en la fosca / i, amb llavis fets de la seva argila més tosca, / besar molt humilment el seu senyal diví…
A principis de juliol de 1942 és traslladat al Mas Blanc, la finca de Maria Planes a prop de Puig d’Olena. Hi resta quatre mesos en companyia de la Maria, la Mercè i la seva germana Esperança, i dels metges i les monges del sanatori. Al mes d’octubre rep la visita de la seva germana Núria, que ha travessat la frontera clandestinament amb documentació falsa i s’hi està quinze dies. Un dia la Núria li canta Chanson d’automme, de Verlaine, aleshores de moda, i Màrius la interpreta al piano. En farà una referència al seu darrer poema, “Tardor, 1942”. Al novembre retorna al sanatori i s’agreuja el seu estat. Si només el miracle de ser una criatura, / Senyor, no em duu als teus peus, joiós i enfervorit, / l’invencible infinit que al meu ésser s’atansa / acoloreixi en el meu cor de confiança / l’amarga meravella de viure i de sofrir. El 29 de desembre mor a les dues del migdia, envoltat per la Mercè, la Maria Planes, el doctor Saló i dues monges, les germanes Soledat i Josefina. La família se n’assabenta al vespre per mitjà d’una infermera de la Creu Roja. A l’endemà és enterrat al cementiri de Sant Quirze. Déu, al primer batec de cada cor que neix, / sembra dues llavors en una sola argila: / la vida remorosa que cada instant s’esfila, / la mort silenciosa que cada instant s’acreix. La seva poesia començà a llegir-se en cenacles d’exiliats catalans a Mèxic i França. El 1947 Joan Sales edita un recull de poesies. En l’actualitat és considerat un dels grans poetes catalans del segle XX, i la seva obra ha estat traduïda a l’anglès i al castellà.
Aquell capvespre d’hivern de 1937 havia enllestit el seu poema amb un prec savi, un clam serè que manifestava la seva coneixença de les fretures de l’ànima humana:
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
