Ja fa temps que a Catalunya tots els grups polítics i socials relacionats amb el sobiranisme parlen d’unes eleccions plebiscitàries com a procediment de tirar endavant el procés cap a la independència si al final Espanya barrés el pas a qualsevol mena de consulta popular. El govern espanyol ja ha avisat, però, que no permetria unes eleccions en les que, enlloc del normal contrast entre els programes dels partits, només hi hagués el sol punt del pro o el contra a la independéncia. Deixem ara a part el nul esperit democràtic que demostra el prohibir una consulta o unes eleccions del tipus que siguin. D’això ja n’estem al cap del carrer. Vol dir, doncs, l’actitud de Madrid que unes eleccions plebiscitáries tampoc no podrien fer-se, com alguns derrotistes ja proclamen? De cap manera.
Per començar, no cal usar formalment l’adjectiu “plebiscitari”. El seu caràcter el tindria tothom prou clar, tant a Barcelona, com a Madrid i a Brusel·les. I pel que fa a no limitar els programes dels partits a una sola pregunta jo no hi sé veure cap inconvenient. Ben al contrari. El que caldria seria que tots, sense excepció, a) es pronunciessin clarament amb un sí o un no per la independència, i b) que formulessin, no un, sinó dos programes: allò que pernsessin fer per als ciutadans segons que al nou parlament hi hagués o no una majoria independentista. Imaginem-nos-en dos exemples. el d’un partit IDC (Incondicionals de la Ceba) i el d’un altre, PSD (Partit Surrealista Despistat), i que cada lector ho apliqui al de la seva preferéncia.
Al programa d’IDC hi hauria d’anar a lloc ben preminent: “IDC es declara partidari de la independència de Catalunya com a nou estat a Europa, i expressa la seva voluntat clara de que la nostra terra segueixi dins de la UE, amb relacions cordials amb tots els seus membres inclosa Espanya. Cas que al nou parlament elegit els partits que comparteixen aquesta voluntat obtinguin la majoria d’escons, IDC es posará d’acord amb els altres partits de la majoria parlamentària per a proclamar la independència de Catalunya, pactada amb Espanya, si fos possible, o unilateralment, en cas contrari”. Res de mitges tintes o d’altres subterfugis o circumloquis. Clar i català!
Al programa del PSD segurament s’hi llegiria: “El PSD proposa que els electors votin una majoria parlamentària per tal que Catalunya segueixi dins d’Espanya, emparada per un sistema federal (o confederal o com en diguessin), que solucioni els problemes que hi hagi hagut fins ara”. La proposta, però, podrien atacar-la els partits sobiranistes pel seu punt més flac: la manca de concreció detallada, el fals etiquetatge de la proposta i la manca de gent que ho propugni al camp espanyol. És a dir, desenmascarar-ho com a allò que seria: quedar-se altra vegada a l’albir de les engrunes que ens volguessin donar des del centre i que ens poguessin retirar a la que els hi passés pel cap.
I llavors haurien de venir els programes normals. social, econòmic, educatiu, etc. El PSD, probablement ho faria ajustant-los a allò que dictessin els seus socis a la resta del reialme. En canvi, l’IDC hauria de fer en cada camp sectorial de les seves propostes, dues variants. Què podem fer (poc o gens) si al parlament hi entra una majoria unionista? Què faríem (molt i més) si el país ens dóna la majoria als sobiranistes i podem actuar dintre del marc d’una Repíblica Catalana? Quins són els nostres arguments en contra dels que ens volen posar la por al cos amb profecies apocalíptiques? I amb quina mitjans creiem que podríem comptar per a financiar els projectes que exposem als lectors?
Ningú no podria acusar els partits de no parlar d’altres temes que de la independència. Però ningú podria evitar que se’n parli en funció d’aquesta, ja que qualsevol altra manera d’exposar un programa seria enredar la gent de bona fe, prometent l’oro i el moro sense poder-ho complir, si al final haguéssim de seguir dins del camí actual d’escanyament progressiu tan econòmic com institucional, que ens imposa l’arrogància ignorant de les “èlites” polítiques espanyoles.
Cas que els polítics espanyols tinguessin llavors la pensada aberrant de voler prohibir els partits que es declaressin sobiranistes, o d’agafar qualsevol altra mesura de coacció, es trobarien en la mateixa disjuntiva, en el mateix carreró sense sortida que en el cas que volguessin dissoldre les institucions de la Generalitat: de cara a la resta d’Europa quedar com un país pària on no es respecten les regles més elementals de la democrácia; de cara a l’interior, haver-se de trobar amb una desobediència civil massiva de la majoria de la població de Catalunya, i no pas solament la de parla catalana, amb efectes catastròfics polítics i econòmics per a tot l’estat espanyol.
Tots els catalans hem de tenir ben present que la solució ni dependrà de Madrid ni dependrà solament del govern i dels polítics catalans. Dependrá de tots nosaltres. Dependrá de l’entusiasme i de la decisió de tots i de cadascú. Dependrà del seny de tots els d’aquesta terra, parlin la llengua que parlin, dels seu civisme assenyat i pacífic, però resolt. Perquè, com ha escrit fa poc aquí a Alemanya una bona patriota catalana, la doctora Anna Mallorquí, de Heidelberg: “els catalans som una realitat que mereix respecte. El respecte per un poble que lluita per poder ser cada dia una mica millor”.
