Dimarts 10 d’agost. Sis de la tarda. Plaça Francesc Macià. Terrassa d’un conegut bar de la ciutat. Parèntesi obligat per motius laborals de només un dia al bell mig de les vacances. Espero a un amic, que arriba tard. Demano un granissat de llimona. De la taula del costat m’arriba una conversa. Sense voler se’m en va l’orella. I la vista. Són un periodista del país i el seu interlocutor. Conec al primer de veure’l i sentir-lo en alguna tertúlia. Ignoro amb qui està parlant. Tema: les picabaralles del PSOE i el PP per presumptes casos de corrupció. La conversa és franca i oberta; i denota vell coneixement i confiança entre tots dos. Sostinc el meu got a mitja alçada, mentre aspiro el suc gelat de llimona a través de la canya, simulant plena concentració no fos cas que els meus veïns descobreixin que són motiu d’atenció. El diàleg es va escalfant. El desconegut fa una pregunta: tu creus que un partit que té tot el poder a Catalunya i a gran part d’Espanya, que governa els principals ajuntaments, consells comarcals, diputacions, governs autonòmics, inclòs el català, i l’Estat; que contracta obres multimilionàries i pren decisions de gran transcendència econòmica, és químicament pur ? I el periodista respon, sense immutar-se, que és clar que sí. I que si no fos així, posats a triar, ell es queda igualment amb els seus. I l’altre replica: ben aviat hi haurà ocasió de comprovar-ho, encara que vosaltres no ho publiqueu. Esteu anant massa lluny.
De sobte em trobo que he xuclat tot el suc groc, restant en el got un bon gruix de gel, tant gelat com jo mateix. I arriba el meu amic.
