Parlava l’altre dia amb una parella de professors escocesos del segon ensenyament. La conversa era interessant i girava entorn de qüestions que tenen a veure amb les matèries que cadascú imparteix. Departament de llengües, un: francès, espanyol i alemany. Departament de filosofia, l’altra. Salmond i el tema de les aspiracions sobiranistes d’Escòcia també aparegué. Ell, socialista, no vol saber-ne res; ella, més aviat liberal, sí. Els britànics tenen el diàleg, la discussió civilitzada i els escocesos se saben econòmicament inferiors a Anglaterra. Hi ha pressions angleses perquè no se celebri cap referèndum, però si arribés a fer-se tothom sap que el resultat de les urnes no admetria cap discussió ni cap desqualificació de ningú. En un moment determinat de la conversa, d’altra banda, els demano si a classe, en la relació amb els estudiants, existeix el tuteig. “I ara!”, em diuen a l’uníson, “no som pas amics!”. Efectivament, alumnes i professors no som pas amics i a les aules escoceses i en la majoria de les aules del món civilitzat, quan un professor s’adreça als alumnes ho fa dient: “senyor o senyoreta X, faci el favor d’explicar-nos el contingut de la darrera lliçó”. I naturalment, aquest alumne s’adreça al seu professor amb tot el respecte i educació que fa al cas. Que lluny estem de tot això, Marededéu!, penso. I es veritat que tenim un sistema deficient, és veritat que tenim molts problemes amb les famílies i la seva implicació en els estudis dels fills. Però tenim igualment molts problemes de nivell, també formal, en el col·lectiu del professorat. Començant per la manera que molts es presenten a classe. No és gens impossible, ja, veure professors, homes, entrar a l’aula amb pantalons curts i xancletes i amb una més que dubtosa dutxa. Enyorem els uniformes i enyorem l’entrada del professor a classe vestit de manera impecable, que tampoc vol dir que hagi de ser de vint-i-un botons. Enyorem les formes, en definitiva. L’escola, l’institut, ha perdut ja fa temps les formes. No és gens estrany que la societat les hagi, igualment, perdut i sembli que ja res no tingui importància. Sense forma no hi ha contingut. Trobo una anotació que correspon a una entrada del volum “Porta incògnita”, dels dietaris de Valentí Puig, el qual considero un dels grans de la nostra literatura actual. Diu: “Reunió de professors d’ensenyament mitjà: tots els vicis d’un claustre o assemblea. Vida inconclosa, arguments sense energia mental, reiteració monocorde de tics verbals, un món gairebé subconceptual fet de balbuceig de raciocini. En els antípodes de l’eficàcia i de la realitat. Mon subverbal”. Falta poc més d’un mes perquè comenci el nou curs, i crec, efectivament, que és del tot urgent, i potser més que urgent, que ens ho fem mirar. I no estaria gens malament que, d’entrada, anul·léssim el tuteig entre professors i alumnes.
