Aaron Sorkin, aquest mestre a l’hora de combinar paraula, imatge i música, ha tornat a la petita pantalla amb The Newsroom, una sèrie sobre un telenotícies que té com a eix principal la reivindicació d’un bon periodisme com a eina fonamental d’una democràcia viva i sana. Després de la seva gran obra sobre el backstage de la política nord-americana, escèptics i confiats esperaven a veure què deparava el nou projecte del geni. The Newsroom és diferent, té estil propi i no vol imitar res; qui sap si és la combinació perfecta entre els seus germans Sports Night i West Wing, totes dues creacions del ja cèlebre Sorkin. O potser anirà perdent pistonada, qui sap.
Sigui com sigui, què tenen els personatges de Sorkin que ens agraden tant? Què tenia el president Bartlet de West Wing o l’assessor polític Josh Lyman, per no parlar del brillant cap de comunicacions Toby Ziegler? Què té Will McAvoy, presentador i líder del programa News Night d’aquesta nova sèrie? És el frenesí que transmeten a l’espectador i l’energia i vitalisme que encomanen? Potser sí. Tot i així, com pot ser que ens meravellem amb un demòcrata com Bartlet, representant del més gran progressisme liberal nord-americà, i admirem per igual el republicà moderat que és Will McAvoy?
No seria descabellat pensar que el que ens atrau d’aquests protagonistes és senzillament que ens recorden el millor de nosaltres mateixos, l’aspiració a la grandesa moral que malauradament no és massa digna d’atenció, potser fins i tot objecte de burla, en aquests temps nostres. Sorkin ens mostra com hauria de ser la política, la comunicació i, en el fons de tot plegat, ens proposa com hauríem de ser nosaltres -animals polítics- i les nostres democràcies. Ens demana i ens transmet il·lusió per encarar el repte d’aixecar-nos per sobre les nostres petiteses i interessos particulars i anar a buscar un punt de llum una mica més digne. Sorkin ofereix models i el públic –dretà o esquerrà- assenteix. En el fons de tots nosaltres hi ha encara l’aspiració a la virtut, al bé, a la noblesa? Sorkin s’entossudeix a fer-nos creure que sí i diria que tots li hem d’estar agraïts per fer-ho, i per fer-ho tan bé. Necessitem models que ens recordin el millor que pot oferir cadascun de nosaltres, models que ens mostrin que no hi ha lloc per la igualtat en la mediocritat, ni per la renúncia a la il·lusió de ser els millors en allò que fem, en termes professionals però també morals. Models que ens recordin que cal buscar incansablement el rigor en tota activitat perquè el resultat n’és una democràcia de qualitat, en el debat i en les decisions que pren, en els seus ciutadans i en els seus líders. El de Sorkin és un poema dedicat a la il·lusió pel projecte comú que és (o hauria de ser) la política.
Sigui el President Bartlet a l’esquerra del partit demòcrata que té llibres de Foucault a l’estanteria del Despatx Oval, o en Will McAvoy, el republicà moderat durament crític amb la banalització de la política del seu propi partit a mans del Tea Party; tots ells ens agraden perquè tornen a lligar la política al seu vessant oblidat: a l’esforç ètic, a la recerca del bé. I sobretot ens recorden que, al marge de les nostres diferències, hi ha molt sobre aquesta qüestió on ens podem posar d’acord.
@jordifeixas
