La constitució espanyola, com tots els textos constitucionals del món, tracta grans conceptes de la teoria de l’Estat . Un és la sobirania ( art. 1.2 ) : ” La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’Estat “. Un altre és l’art. 2 quan afirma textualment : “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola , pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols , i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regionsque l’integren, i la solidaritat entre totes elles”. Davant el tenor literal d’aquests articles, sobretot el segon, ens preguntem: és admissible una consulta sobre el “dret a decidir ” dels catalans , i la seva voluntat de constituir-se en Estat?
Al meu parer la resposta és positiva , i això pels següents arguments : En primer lloc, no cal llegir aquests articles deslligats de la resta del text constitucional , que és un tot sistemàtic , i encara menys oblidant el primer principi inspirador del mateix que és el principi democràtic . Com a segon pas , hauríem de tenir en compte que el text constitucional és de 1978 i que des de llavors s’ha caracteritzat pel caràcter obert del mateix , ja que els constituents no van tancar ( no van voler i no van poder) el consens constitucional sobre l’organització territorial de l’ estat, aspecte nuclear de la conformació de l’Estat espanyol . Per això , podem dir que encara avui no està tancat , ni acabat , i fins i tot que una de les seves característiques és l’esmentat caràcter inacabat , com a mostra d’ una tensió greu entorn del repartiment del poder polític , entre les diverses elits dirigents . No podem menysprear aquesta dada , com ens posa de manifest l’existència de partits nacionalistes a Euskadi i a Catalunya , d’una banda , i el “cafè per a tots” per l’altre. Un tercer element a tenir en compte , és que des de l’any 1978 han passat moltes coses , entre elles el desenvolupament de l’Estat de les autonomies, però també la incorporació a la Unió Europea, i així s’ha donat encara més complexitat a la distribució territorial i econòmica del poder polític . En aquest context , podem afirmar que s’ha descentralitzat l’Estat espanyol , però no s’ha aconseguit avançar en elements d’integració simbòlica , cultural , lingüística i fins i tot plurinacional . La sentència de l’Estatut el 2010 ho va deixar ben clar : hi ha un sostre que no es vol o no es pot traspassar , encara que la voluntat popular així ho declari . A Catalunya es va viure com una ofensa, en amplis sectors .
D’altra banda, cal afirmar que existeix la possibilitat de convocar referèndums consultius , amb autorització del Congrés dels Diputats , per part del President del Govern ( rara avis fins ara) , en tot o part del territori, o bé que es delegui aquesta competència a òrgans autonòmics per mitjà de l’art. 150.2 CE, d’acord amb les condicions desenvolupades per la llei de referèndum de 1980. Fixem-nos en les dates. La consulta a més, es podria desenvolupar per mitjà dels mecanismes refrendatarios o de simple consulta popular que es recullen a l’actual Estatut d’autonomia de 2006, validats pel Tribunal Constitucional .
En tot cas, davant la consulta que es vol convocar a Catalunya, caldrà tenir en compte el seu caràcter consultiu, perquè consultar no és decidir , i per tant l’important seria gestionar “el dia després” , la qual cosa s’hauria de concretar en una reforma constitucional que recollís els termes d’un pacte polític, si escau. Avui, la reforma constitucional és ineludible per superar el col · lapse institucional i la crisi de legitimitat del conjunt del sistema polític espanyol. Però, a banda de la reforma constitucional, al meu parer, imprescindible, res no impedeix jurídicament la celebració d’una consulta com la catalana, ni la Constitució ni les lleis actuals, encara que com s’ha reiterat fins a la sacietat , aquest és un tema de voluntat política , inexistent fins ara. I jo em pregunto, dins el context de la civilització, és legítim provocar una inconstitucionalitat allà on no ho és ex radice?
A mi em sembla que està en joc la consolidació de la constitució i la cultura democràtica, davant l’amenaça de l’ús inquisitorial en nom de grans conceptes com la sobirania nacional o la unitat d’Espanya. L’autèntic “xoc de trens ” es dóna entre els partidaris d’un constitucionalisme democràtic i aquells que sostenen un constitucionalisme inquisitorial segons el qual fins i tot preventivament algunes idees ” difícils ” es deixen fora de circulació.
Necessitem un constitucionalisme vinculat a la política d’Estat , no sectari , l’objectiu del qual sigui la resolució dels problemes de la convivència profunda -com l’encaix de Catalunya en estructures superiors-, la satisfacció de les necessitats materials i espirituals de les persones , l’adaptació a les seves creences, un concepte de Constitució que respecti la dignitat dels projectes polítics pacífics i cívics, que no hauria de satanitzar la llibertat d’expressió i de vot , en la seva dimensió col · lectiva, tots elements consubstancials de l’ideal democràtic al qual ha de servir la Constitució.
