Que els amics lectors em perdonin si sóc un més a parlar de federalisme. Però aquesta cançó de l’enfadosa dels que tallen el bacallà al PSC (i molts dels d’ICV) encara la sentirem molt de temps. Això del federalisme és com la pastanaga penjada al davant del nas de l’ase per tal que estiri el carro. Només que en aquest cas la pastanaga se la penja ell mateix. Que quedi clar que no tracto d’ase a ningú: aplico només una comparació amb la imatgeria popular (vull dir del poble, no del PP).
Encara que, en un inici de giragonsa sense gaire credibilitat, ara el Sr. Navarro demani a Madrid que reconegui el dret a decidir dels catalans (n’hi ha per llogar-hi cadires) els fets senzills i clars són que els dirigents del PSC només haurien votat la declaració de sobirania si no s’hi parlés de sobirania, que és com voler fer una calçotada sense calçots i sense romesco. I d’aquí ve el títol de l’article: sembla que tots aquests dirigents catalans que porten davant seu el federalisme com la custòdia a la processó de Corpus (igual que fan els castellans amb la constitució) no ha paït del tot que vol dir la parauleta en qüestió.
Concretem conceptes: de federalismes n’hi ha de dues menes, un d’autèntic i un de descafeïnat. Aquest darrer de federalisme només en té el nom, però no el contingut. És un pur factor de descentralització administrativa per a assumptes locals, però el poder decisiu i la clau de la caixa la segueix tenint el govern central. És p.e. el pseudofederalisme de Rússia i de Veneçuela. En el cas d’Espanya, un federalisme així (i no crec que a Madrid en permetessin d’altre) seria la mateixa autonomia d’ara amb alguns retocs cosmètics, amb un nou vestit llampant que seguiria sense poder tapar les vergonyes.
L’autèntic federalisme, com ho són p.e. el dels Estats Units i el d’Alemanya, té com a base inicial una premisa de la que sembla que no s’han adonat els que el defensen, però que el tenen a mig païr. Totes dues federacions es van formar, no des de dalt com passa amb els federalismes descafeïnats, sinó des de baix: a partir d’estats sobirans que van voler federar-se.
Les colònies angleses a Nova Anglaterra es van independitzar de la metròpoli cada una pel seu compte, és a dir que Connecticut, o Massachussets o Virgínia, quan va venir la convenció per establir la nova federació, es consideraven ja abans d’aquesta com a estats sobirans que exercien voluntariament el dret d’organitzar un futur comú. A Alemanya, els aliats ocupants van permetre (o fins i tot afavorir) que es formessin diversos Estats sobirans amb constitució i institucions pròpies. I només des d’aquests estats sobirans va ser possible que, voluntàriament, aquests constituissin l’actual República Federal.
És a dir que tot règim federal, si vol ser autèntic i beneficiós per a tothom, ha de partir de la voluntat sobirana de cada poble i de cada estat que el forma. Sense sobirania clara de cadascú, sense el lliure dret de federar-se o d’anar cadascú pel seu compte, no hi ha federalisme de debò.
Per això és curiós i xocant que qui propugna una Espanya federal refusi per endavant una condició indispensable per tal que aquesta tingués èxit: la prèvia sobirania de cadascun dels pobles que volguessin federar-se. Si al supermercat de la cantonada hi ha un paquet de carn que comença a fer pudor (cas de les autonomies) no serveix de res canviar l’etiqueta amb una data de venciment posterior (el federalisme purament nominal). La carn seguirà fent pudor.
Fa cosa d’un parell de setmanes un lector del Punt-Avui, en un comentari a unes enèssimes declaracions d’algú que tornava a parlar de la solució federal, deia (al meu parer molt encertadament) que no té cap sentit que els catalans perdem el temps parlant d’una cosa que cap polític espanyol desitja ni tan sols comprèn, i que si per cas és Espanya (sense Catalunya) la que s’ha d’estructurar federalment, i només quan ja ho hagi fet podrem rumiar-nos els catalans si ens interessa o no d’afegir-nos-hi. Si és cert, com s’ha dit recentment que en Rajoy va preguntar a en Rubalcaba què era això del federalisme, almenys l’home és sincer: no en tè ni idea. Però és trist que catalans, que sí que ho hauríen de saber molt bé abans de parlar-ne, demostrin que ho tenen a mig païr. I, és clar, no els hi fa profit.
Però fins i tot en el cas utòpic que, per tal d’impedir in extremis la independència catalana i estrenyent les dents, els governants espanyols s’avinguessin a organitzar Espanya federalment, quina credibilitat podríem concedir-los-hi? Com podríem creure que fóra possible deixar de banda la nostra pèrdua total i absoluta de confiança en la casta política espanyola? I aquesta pèrdua de confiança si que no és res a mig païr. Cada dia que passa ens la fan païr una i altra vegada.
El món dóna moltes voltes –i cada vegada més ràpidament-. Hi ha la dita que no es pot dir mai: mai! No sabem com será Europa d’aquí un parell o tres de generacions, ni com seran els lligams que siguin llavors possibles entre Catalunya i Espanya. Però, avui per avui, i al meu modest parer, si un dia fos aconsellable un lligam federal o confederal amb els nostres veïns occidentals hauria hagut de passar prèviament per la independéncia catalana i per un període bastant llarg que permetés un canvi de mentalitat dels espanyols i uns nous ponts de confiança entre els dos pobles. Però això de moment només és un exercici d’utopia futurística.
La única cosa actual, imperativa,sèria i cabdal és la sobirania catalana per decidir cap a on vol anar i l’exercici d’aquest dret en una consulta popular que, d’una manera o altra, sigui vinculant i deixi clara davant del món la decisió del nostre poble. Sigui aquesta la que sigui. Parlar de possibles federacions o confederacions és com discutir académicament quin sistema d’extinció d’incendis és millor, mentres la casa es crema.
