Quan el Papa Benet XVI esposa en la seva encíclica “La caritat en la veritat” les possibles claus per entendre la present crisi econòmica, financera, laboral, social, familiar, etc., ens presenta algunes propostes, basades en la llibertat, l’amor i la veritat, per ajudar a solucionar els problemes plantejats, i així, facilitar favorablement un desenvolupament integral arreu del món. En aquest context, el Papa fa sovint referència als drets fonamentals de la persona humana i dels pobles dintre d’aquest món globalitzat, però cada dia més inhumà. Entre aquests drets hi ha el de defensar les cultures pròpies, les de cadascuna de les nacions, i el dret a viure i conviure conforme amb aquella que hem heretat dels nostres avantpassats. També aquest tema de la cultura toca el voraviu de molts polítics i pessigolleja l’epidermis dels anomenats “promotors culturals”. El Sant Pare alerta del perill que suposa, per a un saludable desenvolupament, el fet que diversos remeis, programes o propostes econòmics emprats pels governants, no respectin o, fins i tot, puguin destruir alguns aspectes culturals propis de pobles o nacions que busquen un autèntic desenvolupament integral, social, familiar, moral i econòmic.
Tant en l’àmbit cultural com en altres terrenys, quants inútils debats ens hauríem estalviat,…quants diàlegs de sords hauríem evitat, quants atacs o arengues, plenes d’enganyosa retòrica, no hauríem d’haver hagut d’escoltar, si tot s’hagués enfocat des del punt de vista dels drets fonamentals de les persones, des de la llibertat i des de la vertadera caritat, des del dret a “ser” el que hom és o vol ésser, i a tenir una cultura pròpia reconeguda per tots els altres. Una cultura que no és ni millor ni pitjor que una altra, però que és la que hem mamat. En comptes d’acceptar tot això, que té unes arrels profundament cristianes – la llibertat, l’amor, la veritat i la justícia -, sovint hem estat tractats d’insolidaris, d’indesitjables, de llunàtics…i tot perquè només hem defensat uns drets reconeguts per la doctrina social cristiana. Aquí vénen bé aquelles paraules d’un conegut columnista d’un diari: “El principi bàsic al voltant del qual s’estructuren les persones i les nacions és la llibertat. Totes les persones i totes les nacions…sense llibertat no som ningú ni som res”. Què volen alguns? Una única cultura, una idèntica música, una sola llengua comuna i obligatòria, uns mateixos costums, un folklore, un pensament i un art únic? No ens sona tot això al pensament forçosament dèbil i a una pobresa d’esperit? I, per tant, a una manca de riquesa que podria haver enriquit els veïns de l’altre costat?
Copio, doncs, senzillament les paraules de l’Encíclica papal – n. 26 -, ja que toquen casa nostra de molt a prop, i ens poden fer pensar una mica més. Benet XVI, després d’afirmar que fa dues o tres dècades “les cultures estaven ben definides i tenien més possibilitats de defensar-se davant els intents de fer-les homogènies, avui – continua dient – les possibilitats d’interacció entre les cultures han augmentat notablement, donant lloc a noves perspectives de diàleg intercultural, un diàleg que, per a ser eficaç ha de tenir com a punt de partida una presa de consciència de la identitat específica dels diversos interlocutors. Però no s’ha d’oblidar que la progressiva mercantilització dels intercanvis culturals augmenta avui un doble risc. Es nota , en primer lloc, un eclecticisme cultural assumit ben sovint de manera acrítica: es pensa en les cultures com a superposades les unes a les altres, substancialment equivalents i intercanviables. Això indueix a caure en un relativisme que en res no ajuda al veritable diàleg intercultural; en el pla social, el relativisme cultural provoca que els grups culturals estiguin junts o convisquin, però separats, sense diàleg autèntic, i per tant, sense vertadera integració. Hi ha, en segon lloc, el perill oposat de rebaixar la cultura i homologar els comportaments i estils de vida. D’aquesta manera es perd el sentit profund de la cultura de les diferents nacions, de les tradicions dels diversos pobles,en el marc del qual la persona s’enfronta a les qüestions fonamentals de l’existència ( Joan Pau II, Carta Enc. Centesimus annus, 24). L’eclecticisme i el baix nivell cultural coincideixen a separar la cultura de la naturalesa humana. Així, les cultures ja no saben trobar el seu lloc en una naturalesa que les transcendeix (Joan Pau II. Carta Enc.Veritatis splendor, 33, 46, 51), i acaben per reduir l’home a mera dada cultural. Quan això passa, la humanitat corre nous riscos de submissió i manipulació.”
Paraules sàvies de Benet XVI que poden esperonar-nos a defensar els drets de la pròpia cultura i a no fer-ne deixadesa per comoditat, cansament, manca d’identitat, o per eclecticisme o relativisme cultural i, en definitiva, per falta d’amor a l’història del nostre país.
