Quarts de dotze de la nit. Sona el Cant del Barça a l’estadi Lluís II de Mònaco. Cinquè trofeu en poc més de tres mesos. Ha fet falta esperar el minut 114 de partit. Aleshores, gran jugada, ziga-zaga, de Pedro-Messi-Pedro i xut suau i col·locat d’aquest darrer fora de l’abast del porter ucraïnès. La pinya dels jugadors, el salt i l’abraçada exultant de Puyol i Valdès, dos dels millors, i l’alegria que es desferma. Aquesta solidaritat. Són gent que s’ho creuen i que ho lluiten. Amb més brillantor o amb menys, però amb lliurament total i compromís. Emocionant. El partit no ha estat fàcil i el rival sempre ha sabut què es feia. Ha estat un partit desagradable, i una pròrroga jugada a cara de gos, no gaire bonic per a l’espectador, amb un Shakhtar que ha aconseguit gairebé inutilitzar Xavi i això ha creat moltes dificultats en la creació i en la construcció de joc per part dels nostres. Quan hi hagi Iniesta potser als adversaris els costarà tot molt més, però tot i així, un cop més, cal agrair la feina i l’esforç de tothom en un terreny de joc de vergonya. La UEFA s’ho hauria de fer mirar. Escollir el Principat de Mònaco, amb tot el glamour i la carrincloneria que es vulgui, per marcar el tret de sortida de la temporada internacional dels clubs d’Europa, està molt bé. Però el que s’hi juga és un partit de futbol i un partit de futbol entre els campions de la Champions League i de la Copa de la UEFA, ja finida per cert, no pot ser que es jugui en una camp de patates. Hi ha hagut, d’altra banda, un àrbitre belga, DeBlecker, contemporitzador. S’ha empassat segurament dos penals, un a cada àrea. Què hi vols fer! La Supercopa d’Europa és també un seguit d’actes socials en què tot sembla estar presidit pel color rosa. Lliurament de premis i reconeixements just la vigília del partit, gent ben vestida, restaurants de luxe i olor de perfum car per tot arreu. És Mónaco, és el Principat, és la UEFA i Platini. I, finalment, Xigrinsky serà bo. De fet ja ho és. I ara el desembre esperem la culminació d’aquest cicle triomfant. La Copa Mundial de Clubs, al Japó. Josep Guardiola la vol i estic segur que els jugadors, també. Avui el nostre director m’ha demanat que faci el favor d’explicar aquesta Supercopa, però la sisena tornarà a ser qui l’expliqui. De fet, esperem ja dimarts que ve la seva crònica del Barça-Sporting. Sursum cordam, amunt els cors, Joan. I per molts anys. Ah! I Laporta dimissió!
