Fa uns dies vaig ser a Madrid, feia uns vint anys que no m’hi passejava, a excepció de la visita fugaç al Tribunal Suprem, en un dels moltíssims dies que va durar el judici de l’1O. No només vaig quedar fascinada amb el parc de la Casa de Campo, autèntic pulmó verd de la capital del reino, sinó amb la quantitat de carreteres gratuïtes, bé, ells en diuen autovies, amb milers de carrils (permeteu-me l’exageració) que per art de màgia passen a ser autopistes quan arribes a Catalunya. També poso a consideració vostra això de parlar de carreteres gratuïtes: els serveis públics sempre els paga el contribuent així que de gratuïtes no res.

La meva fascinació amb la seu de La Movida dels vuitanta, però, va anar més enllà: al cap i casal del bocata calamares i del cup of relaxing café con leche in Plaza Mayor, els àrbitres que arbitren partits d’hoquei de mainada d’entre 10 i 12 anys se’ls escapen comentaris de l’estil «si toca elegir entre españoles o catalanes, está claro que españoles» en un context en que els àrbitres pitaven partits d’un torneig amistós que s’havia convocat per part del club municipal madrileny, el Club de Campo. A més i en estèreo, la claca infantil del mateix club municipal va fer gala d’oberts comentaris catalanofòbics mentre jugaven els nens i nenes de certs clubs catalans.

Segurament a aquestes alçades tot això ja no sorprèn ningú tot i que la meva fascinació va fer el cim davant la manca fins i tot de la més mínima hipocresia, que ja és dir: els del melic de l’estat es poden permetre els comentaris, no passa res. I no parlo tant dels xavals, al cap i a la fi son criatures, parlo dels àrbitres, persones adultes que fan una feina en un context esportiu, no polític. Costa d’empassar aquesta barreja de nacionalisme banal i esport però veient el Lambán i com el PSOE calla davant les seves advertències de crisis territorials monumentals i d’altres exabruptes, potser quadra més tot plegat.

Per evitar el nacionalisme banal, seria bo no barrejar esport i política, però això deu ser força irreal, impossible, inaudit (i tants adjectius com comencin per la lletra i que se’ls acudeixi) vist que la majoria ho acaba fent, amb l’entranyable ajut dels mitjans de comunicació, encara que el refrany digui que mal de muchos… També seria bo no barrejar nanos i política, però per la meva sorpresa més ingènua també s’acaba fent des de les institucions polítiques i la política en general, que fa anys entren a escoles i instituts sense complexes. En l’àmbit familiar podem fer i fem el que considerem, però a l’àmbit públic o diguem-li també comunitari, valdria la pena ser més escrupolosos, tots plegats (jo inclosa, tot sigui dit).

*Per fer aquest article, he fet un cop d’ull a aquest article per si es vol consultar a internet: “PONTE LA VERDE CON EL TRI DE MI CORAZÓN”: NACIONALISMO BANAL, TELEVISIÓN Y FUTBOL. Carlos Hernández Gutiérrez