Venien a fer-nos la de cada vegada, pura reactivitat: hi ha gent que és així, personatgets mediocres, incapaços de crear, sense més relat que el que són capaços d’anul·lar, sense més història que l’experiència quasi vicària que ser el que un dia van destorbar en el camí de grans empreses. Ja m’enteneu, tots en tenim algun brunzin com un tàbec per la cort, fent més nosa que servei.
Com enfrontar aquesta manera de ser? Ahir en teníem una mostra: ens tenen tan estudiats, que cal que els canviem tot: actors i text. No és fàcil, no caldria ni dir-ho, i de primeres feia fins i tot patir el 3-4-3, i desesperava com de poc s’entenien Busquets i Thiago, i no sé si persistir hagués servit per a que s’estovés l’autobús que tenien plantat els russos… potser sí. Però aquest curiós equilibri entre atzar i necessitat, o potser l’imperiosa exigència de fer de la necessitat virtut, ha fet que amb les dues lesions gairebé tots fora de Valdés canviessin de paper, i en minuts la grada bocabadada se n’adonava que ara teníem un defensa més i que reordenàvem un 4-2-3-1 per seguir picant el ferro fred de Kazan… arribàvem al descans i no se sabia si la fredor era per l’ambient o per com l’encomanaven els russos. Una senyora al passadís que s’ha presentat com a alegre simpatitzant i votant (“dispensi, simpatitzant i votant de…?”, “de tot el que vostè defensa, Doctor! Però sobretot del Tirsa!”, “ah, no sap com ho celebro”) em feia observar que havia comptat nou defensors en més d’una jugada.
I així ha estat que finalment han tingut el que es mereixien: un gol tonto a la sortida d’un corner, amb pilota que rebota i queda morta i un central esquerrà que passava per allà li fot gardela i retopa en un defensor i el porter es queda a quadres mirant la xarxa com les vaques miren passar el tren. Què es pensaven? Que es mereixien cap mostra de l’art subtil de la pilota fent rondos i la centrada avançada i el davanter que guanya l’esquena del defensor per a només pentinar-la amb una mica d’efecte al pal curt?. Escolti! Ni parlar-ne de donar margarides als porcs! Massa bonic que ha estat el segon, que ni es mereixien perquè ni un àtom ha canviat a l’esquema ni a la sang dels del Rubin. És el que passa quan t’asseus davant d’un piano i només saps tocar una peça…
Passi-ho bé, Rubin, i bon vent d’esquena. I tinguin més sort al proper sorteig.
Joan Capdevila i Esteve
