En arribar al castell del Cavaller Guerau, el mestre d’armes es va posar a treballar en el disseny de l’armadura invencible, però les escates eren molt dures i no les podia tallar fàcilment, així que les va fer un foradet en un extrem per on va anar passant un filferro per lligar-les unes amb altres i, en acabat, anar superposant capes d’escates damunt una cota de malla. L’efecte no era massa elegant, però sens dubte que seria resistent.

-Aquí teniu l’armadura d’escates de drac màgic, senyor – va presentar la seva obra al cavaller, qui se la va mirar amb sorpresa.

-És una mica estranya, però si em fa invencible, serà magnífica. Heu trigat molt, mestre d’armes, sabíeu que era un encàrrec molt especial. D’ara en endavant, quan us encarregui alguna cosa penseu a deixar tot el que estigueu fent per complaure’m a mi. Entesos?

Per fi, el mestre d’armes va poder reposar tranquil, malgrat aquelles paraules tan poc encertades que li havia deixat anar el cavaller. L’alquimista el va anar a trobar, volia saber tot el que havia esbrinat sobre els dracs màgics, però el mestre d’armes tenia ben present el pacte que havia fet i no va explicar res que pogués posar en perill aquelles criatures.

-Al que no li trobo gaire sentit – va dir – és a les últimes paraules del drac vermell. Em va dir que les escates d’un drac no només serveixen per a protegir-lo, també contenen l’essència del propi drac. Què voldria dir, amb això?

-Oi que vau sentir el batec del cor del drac a través de les escates?

-Si, i no només això, també vaig percebre la fortalesa, la vida del drac.

-Exacte, és com si les escates s’impregnessin de l’esència del propi drac, oi mestre d’armes?

Finalment va arribar el dia de les festes i el cavaller es va posar en marxa amb el seu gran seguici. L’armadura anava molt ben protegida en un bagul que custodiava el mestre d’armes.El primer dia va tenir lloc el torneig i la quadrilla del cavaller Guerau va sortir victoriosa de l’enfrontament. El segon dia, quan va ser el moment de començar la justa,el cavaller es va vestir amb la seva armadura nova i un cop enfilat dalt del cavall es va dirigir al seu extrem de la lliça. I van començar els combats. El cavaller Guerau era implacable. En un tres i no res va desmuntar tots els seus contrincants. Un cop ja a la tenda, descansant, el cavaller va fer cirdar el mestre d’armes.

-Mestre d’armes, realment m’heu aconseguit una armadura invencible. Avui ningú ha pogut amb mi. Us prego que li feu una ullada perquè ha rebut molts cops i demà m’ha de tornar a protegir. Us estaria molt agraït que ho fessiu de seguida.

El mestre d’armes es va quedar ben parat. ¿El cavaller Guerau demanant si us plau alguna cosa i, a sobre, agraint-la? Segur que havia rebut un cop al cap i no hi tocaba. En revisar l’armadura, el mestre d’armes no va trobar ni una mínima rascada, ni el més petit bony, ni la més minúscula esquerda, així que la va portar a la tenda del cavaller.

-Gràcies, novament. Heu fet una molt bona feina – va fer el cavaller

El mestre d’armes va quedar totalment convençut: el seu cavaller havia rebut un cop al cap i s’havia oblidat de la seva altivesa habitual. El tercer dia de combats lluïa un sol esplèndid que reflectia en les escates fent-les semblar tornasolades. Els enfrontaments van ser espectaculars i tot i haver-se-les amb el cavaller Testa de Ferro, campió de les darreres edicions del torneig, també en va sortir victoriós així que va ser coronat com a Campió de Campions. Al vespre, va reunir els seus ajudants més propers, des del palafrener fins al capità de la seva guàrdia personal, i l’alquimista i el mestre d’armes. A tots i cadascú els va agrair personalment que el seu treball i dedicació l’haguessin ajudat a aconseguir tan gran victòria.

-Tots heu treballat de valent d’acord amb les vostres responsabilitats, i molt principalment el mestre d’armes. A tots, gràcies!. Tots sereu premiats en tornar al castell.

Els presents no sortien del seu astorament. Què li havia passat, al cavaller? Era inaudit veure’l arreplegar el seu orgull i agrair res a algú. No se’n savien avenir!

-Mestre d’armes – va preguntar l’alquimista en un murmuri – les escates, de quin tipus de drac eren?

-No en tinc ni idea. Les que em van donar em vaig emportar.

I va passar el temps i el cavaller Guerau semblava un altre. Seguia sent un cavaller valerós i trempat però ja no permetia que el seu orgull el fes voler impossibles o humiliar els seus vassalls. Al castell hi havia bona sintonia des de les cuines a les torres de guaita, des de les corts al saló de recepcions. Ell, de tant en tant, es vestia l’armadura màgica pel pur plaer de veure-se-la posada i sempre que era cridat a Consell pel Comte se l’enduia per si de cas. El mestre d’armes no podia amb la curiositat que li produïa aquell canvi en el seu senyor. Temia que fos passatger i que, d’avui per demà, tot tornés a com era abans, així que un bon dia va decidir trencar el seu pacte i anar a trobar els dracs. Volia saber si la màgia de les escates era duradora o temporal.

En arribar dalt de la Muntanya Pelada, el mestre d’armes va esperar que els dracs el vinguessin a trobar, però va passar un dia, dos dies, fins a quatre dies va esperar abans de veure’n un.

-Bon dia, drac vermell

-Què hi fas aquí, mestre d’armes? Saps quines conseqüències té trencar el pacte que vas fer amb nosaltres.

-Jo us vaig prometre de no revelar ningú on viviu, i he mantingut la meva paraula. Però, és que ha passat una cosa amab el cavaller Guerau i crec qe és a causa de l’armadura. Podeu dir-me de què són fetes les escates màgiques?

El drac vermell nova respondre’l. Tan sols li va dir que pugés al seu llom i novament el va portar fins a aquella formosa vall on vivien en pau els dracs. El vell drac l’esperava.

-Mestre d’armes, recordeu el pacte de silenci que vau fer? Doncs ara l’haureu de renovar perquè el que us diré ha de morir amb vos. Si creieu que no podreu guardar silenci, digueu-ho ara i marxarem.

-Us vaig prometre de no dir a ningú on viviu, i ho he complert al peu de la lletra.

-Veureu, nosaltres som dracs màgics mentre som vius, però quan morim, les nostres escates queden a la vall impregnades de l’esperit del drac que protegien, però ja no son màgiques. El vostre cavaller porta a la seva armadura escates d’un gran drac, d’un drac feble, d’un drac alegre i d’un drac humil. El que li faltava al vostre cavaller era, principalment, seguretat en ell mateix. Les escates no l’han fet invencible, les victòries les ha aconseguit ell sol perquè confiava plenament que podria guanyar. Ses dubte, l’essència dels dracs, que va quedar a les escates, també han impregnat el cavaller i l’han fet més humil més amable i més proper a la seva gent. I com que així és més feliç, ell mateix farà per no malmetre-ho.

El mestre d’armes va recordar, llavors, el que el seu pare li havia repetit tantes vegades quan era un marrec:” les persones insegures no són gaire felices i necessiten trepitjar els del seu voltant per a sentir-se importants, i ni els grans senyors estan liures d’aquests sentiments”.

-Ara ja puc marxar tranquil. Francament,temia que el cavaller Guerau despertés un dia i tot tornés a anar de mal borràs!

I el mestre d’armes va tornar content al castell, mai no va explicar ningú les seves excursions a veure els dracs, ni tan sols a l’alquimista, però a partir d’aquell dia ell també va inculcar als seus fills l’ensenyament que havia rebut del seu pare i dels dracs màgics.

Laura Iriberri
Barcelonina de neixement i sesrovirenca d´adopció. Diplomada en Ciències Empresarials fa 30 anys que treballa pel seu país, amb total convenciment, des d´un dels departaments del govern. Mare de la Sara, l´Emma i el Jan, els seus primers lectors i seguidors, té el goig de compartir l´aventura de l´escriptura amb les il·lustracions que fa la seva filla gran.
@LauraIriberri
Article anteriorAquells “bons homes”
Article següentdiu Chesterton