Conversant amunt i avall amb apassionats d’aquest fenomen genial que és la polis, coincidim habitualment en el fet que es respira un símptoma d’emprenyament general, de crítica negativa constant. Tal cosa em fa pensar que tenim bona part de la societat instal·lada en la queixa i entossudida en ser reacció i tal cosa, malauradament, diu molt de tots plegats.
Són temps molt difícils, diran alguns, però si ens aturem a pensar-hi de ben segur que veurem que això només serveix d’excusa justificada a ben pocs, molts menys dels que practiquen aquesta actitud permanent de “tinc 13 anys i estic emprenyat amb el pare”. Els temps són difícils però el problema ve de lluny i té moltes causes. Una d’elles –em sembla- és haver construït una societat, a través de l’educació i la política, centrada únicament en l’exterioritat dels individus. M’explico:
A l’escola –creuen molts- s’hi ha d’ensenyar continguts, no educar persones. Aquest és un primer error provinent tant de cert liberalisme enaltidor d’una malentesa llibertat com de certa esquerra enaltidora de la igualtat a tot cost. L’escola, que convindria que estigués lligada a una comunitat local i a uns valors, em sembla que hauria de fomentar el fer-nos bones persones i ciutadans sota aquells paràmetres que la comunitat política en conjunció amb l’educativa haguessin acordat. Tal cosa, lligada a un tarannà obert i a la llibertat d’educació, lluny de caure en la intolerància o la imposició d’idees, és una oportunitat d’augmentar la riquesa educativa d’una comunitat. L’educació no ha d’estar únicament pendent de les sortides professionals, del producte educatiu, sinó també de l’interior que farà possible el desenvolupament de la persona fora de l’assaig de futur que és l’escola. I és que és en l’interior on hi ha molt del que veiem en joc en la citada instal·lació en la queixa.
En política, tant des d’una banda com d’una altra, s’ha parlat de societat, és a dir, del punt de trobada d’individus que ha de fer possible els drets i les demandes de satisfacció de les aspiracions de cada u. Tal cosa és lloable, certament, però ens aboca a només pensar en l’exterioritat, en allò que se’ns deu i ens pertoca. En aquest esquema el com som importa poc davant del que ens mereixem tenir. D’aquesta manera s’oblida una part fonamental de les persones: allò que ens fa com a tals, els significats comuns que ens defineixen i ens faciliten comprendre i jutjar el que ens envolta. En definitiva, l’interior, que no és només individual sinó també comunitari. Tal crítica no pretén derivar-se en un retorn a una política de la virtut pre-moderna que ens imposi com hem de ser, sinó proposar una política que parli de valors i idees a més de números i inversions, que ens ofereixi un debat sobre com fer la societat no només més justa, sinó més bona. Tals receptes polítiques només poden ser això, receptes, que poden o no ser entomades per diferents àrees de la societat posteriorment. Però això ja seria molt!
Potser des d’una educació i cultura política com aquestes podríem passar d’una societat on el primer que sorgeix davant d’un problema és l’atac i la queixa –a l’empresa, davant el polític, a l’escola davant el mestre, a casa davant els pares- a una comunitat activa, on davant un problema surti, en primer lloc, la reflexió vers un mateix i després l’acció en positiu. Són dies de soroll, però en alguns punts del país hi ha gent silenciosa que ja hi treballa en positiu. Tinguin l’edat que tinguin, ells són la generació del futur!
@jordifeixas
