Després de la mort hi ha els funerals, oh trista Espanya! És molt dels espanyols dir que ets d’algú “a mort”. No m’imagino mai dient-t’ho i veig que l’expressió guanya malauradament terreny entre nosaltres. El diari Ara la transcriu al peu de la lletra per fer-nos saber que Esperanza Aguirre és partidària de Mourinho i de la seva manera de fer. “Sóc de Mou a mort”, publica el diari. Mal exemple i mal assumpte. Mal exemple perquè, això, nosaltres no ho hem dit mai. El batec del cor és la vida i no la mort. Jo sóc de Guardiola, de tot cor. I no pas a mort. És el cor, si un cas, allò que lliurem a les persones que ens agraden i ens atrauen. I mal assumpte, perquè la perversa expressió guanya, també, terreny en el domini de la gastronomia. Se’m posa la pell de gallina en sentir dir que “aquestes faves estan de mort”. Escolti: no se les mengi, doncs, si estan de mort. Ara: si el que vol dir és que són molt bones, llepi-se’n els dits. Això sí. Tot i que no és de gaire bona educació llepar-se els dits a taula. De tot cor. Maragall: “…Per això estic gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor / que s’hi mou sempre…i temo tant la mort!
