Sarah Palin, Rudolph Giuliani i Francisco Camps. Què tenen en comú? Són polítics i conservadors. Viuen a països democràtics, es presenten a eleccions, fan discursos, van a mítings i a actes públics. No obstant, hi ha un altre punt de connexió entre ells perquè tots tres han estat noticia per assumptes lligats a la seua imatge i no, precisament, la política sinó la personal.
La primera fou molt criticada per les ingents despeses que va destinar a roba en la passada campanya electoral d’EE.UU, el segon va sorprendre al món amb la seua afició a vestir-se de dona i, el tercer, és a les portades dels periòdics per la seua presumpta implicació en el cas Gürtel.
“Nadie me debe nada y a nadie le debo nada excepto a los valencianos”, amb aquesta contundència i en castellà tirava balons fora el President de la Generalitat Valenciana en la primera sessió de control del ple de les Corts en relació a la seua presumpta implicació en el cas esmentat i sobre la investigació d’aquest assumpte pel Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana.
Imagine a Camps fent una parada a la Font del Túria en el trajecte des del Palau de la Generalitat al de Benicarló per reflexionar sobre els darrers esdeveniments davant els cossos nus de les escultures lleugeres de roba. No va ser així el dijous passat mentre feia campana a la segona sessió de control en la que fou expulsada la portaveu del grup parlamentari Compromís, Mònica Oltra, per lluir una samarreta contra el president amb el cartell de ‘Wanted’ –es cerca–, ‘only alive’ –només viu.
Camps, igual que Palin i Giuliani, compta amb un nodrit equip d’assessors d’imatge que vetllen per la seva projecció publica i, en aquest sentit, treballen per millorar la seua visibilitat en el conjunt de la societat valenciana. Tanmateix, la vida té estranyes paradoxes i, ara, s’han unit la imatge pública i la personal en una mateixa.
Les conseqüències de l’estètica en tots els ordres i, en especial, en l’àmbit polític i social marca més enllà dels temps i de les èpoques tendències que reflecteixen en el mirall del passat el pas d’uns estels que brillaren al so de les polítiques de torn. Les laques i els cabells plens de metxes multicolors arribaren a finals dels noranta a la vida pública valenciana i, tot i ara, encara queden il·lustres populars amb posat de Nancy decadent.
En aquest marc s’han dissenyat grans esdeveniments amb molt de soroll i poques nous, entre d’altres, la Copa Amèrica i la F1. Tot això ben agitat amb determinades polítiques de campanar que ens han dut a escoltar declaracions com les del President de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, qui qualifica de “gilipolles” als professors que secundaren la vaga general convocada per la Plataforma de l’Ensenyament Públic.
Aquestes paraules mostren el seu tarannà i suposen un menyspreu al seu càrrec i als ciutadans valencians als qui representa. Més enllà dels exabruptes i de la incontinència verbal de Rus em preocupa la falta de coneixements bàsics i elementals de qui deuria ser una persona polida i culta que a més de respectar als altres i conviure amb la diferència tindria que donar exemple fent valer la seva posició pública i essent tant responsable que mai s’hauria de permetre el luxe de difondre insults.
