La paraula que més deu haver aparegut entre els analistes que han reflexionat sobre la qüestió de Síria i la possible intervenció dels Estats Units i del Regne Unit en el seu conflicte civil és ‘debilitat’. Debilitat al referir-se a les posicions dels respectius presidents, Barack Obama i David Cameron, i a la seva estreta dependència dels respectius parlaments. Un president que no té prou poder per portar un país a la guerra és dèbil, aquesta és la conclusió de molts analistes, sumada a un munt de consideracions –comprensibles però en alguns punts no exemptes d’un cert cinisme- sobre el possible precedent que l’ús d’armes químiques sobre la població d’un país quedi sense càstig. Una conclusió que és raonable en el marc de com pensem la política i, especialment, la política internacional avui dia. Tanmateix i encara que sigui molt prudentment, diria que és una manera equivocada de pensar la política.
La segona meitat del segle XX ha estat mostra d’una doble cara política ens els països occidentals. D’una banda, internament s’ha viscut la consolidació d’un sistema polític que incorpora en les seves bases la possibilitat d’auto-millora sense el risc que un projecte polític determinat, per nobles que siguin els seus objectius, acabi derivant en el dogmatisme i els perills inherents a tot poder. D’això se’n diu democràcia i li queda molt camí per recórrer, però els seus mecanismes institucionals constitueixen l’únic sistema que permet el seu perfeccionament gradual i pacífic garantint, a la vegada, el respecte per la llibertat i, en alguns casos, també per l’autonomia de les persones. D’altra banda, aquesta encara incipient aposta pel diàleg en política interna s’ha vist sovint contrarestada amb els traumes d’una política exterior marcada per tota classe d’accions lamentables i, en molts casos, portadores de més mals dels que han pogut resoldre. Qualsevol llibre d’història seriós evidencia l’afirmació anterior.
Tornant a la paraula debilitat, curiosament hi va haver un temps caracteritzat per una discussió, relativa a l’organització interna dels estats, en la qual els partidaris dels règims principescs acusaven de dèbils, inestables i lentes a l’hora de prendre decisions a les repúbliques caracteritzades per la limitació, distribució i equilibri dels poders. La història va acabar donant la raó a aquelles petites repúbliques italianes, encara que fos convertint-les en models d’inspiració dels homes que aixecaren països com Anglaterra i els Estats Units.
No seria descabellat pensar que un dels grans reptes del segle XX consisteix en el trasllat d’aquesta lentitud, fruit dels mecanismes polítics que se serveixen del diàleg i que preserven la política dels tics totalitzadors de qualsevol poder, precisament a la política internacional. En altres paraules, el repte d’avançar cap a un major diàleg mundial i anar abandonant l’equiparació de la força amb la fortalesa política. Si el cor de la política és l’immens repte consistent en que diverses persones amb concepcions religioses, filosòfiques o sobre allò que constitueix una vida plena es posin d’acord a través de les paraules, el repte de la política internacional és exportar aquest diàleg a nivell global. I, per sobre de tot, no decaure, persistir i seguir parlant. L’autèntica política, aquella consistent no en la força sinó en la discussió i l’acció concertada, és lenta. I, com aquell qui diu, aquell 26 de juny de 1945, data del primer pas de l’organització de diàleg internacional més ambiciosa de la història, va ser fa quatre dies.
A risc de ser acusat de ves a saber què pels apòstols del realisme polític, aquestes línies són una defensa del diàleg, també en el cas de Síria i per molt dramàtica que sigui la seva situació. La força no ha portat mai obres polítiques legítimes perquè la força és absoluta i no té miraments pel respecte a les persones i a la pluralitat, coses que constitueixen, precisament, el nucli de l’autèntica política.
@jordifeixas
