Ricardo Zamora és un dels porters blaugranes més coneguts, perquè dóna nom al trofeu que rep al guardapals menys golejat de la Lliga. Però donem al Cèsar el que és del Cèsar: el nom de Zamora està més lligat al RCD Espanyol. No debades, el Diví jugà quatre temporades al FC Barcelona, mentre que en disputà 11 amb els blanc-i-blaus. El tron de millor porter blaugrana de tots els temps, per rendiment, títols, carisma i implicació amb el club no correspon a Zamora ni a Valdés, sinó a Antoni Ramallets i Simon.
Ramallets, nascut a Barcelona, debuta al Barça per un despreniment de retina del porter titular, Velasco. Un Velasco en plena forma es llença als peus de Mecarle, davanter del Celta de Vigo i pateix un accident que l’aparta de la porteria. El proper partit l’ha de disputar Ramallets. El 28 de novembre de 1949 debuta sota pals aquell porter de 25 anys amb experiència a l’Europa, al Mallorca, al San Fernando i al Valladolid, i el Barça s’imposa al Sevilla per 2-1. D’ençà d’aquell partit, Ramallets defensarà la porteria del Barça fins a la malaurada final de la Copa d’Europa de 1961, la famosa final dels pals, un vespre ple d’accions desafortunades en què el veterà Ramallets es farà un autogol. És veritat que no és del tot culpa seva: intenta allunyar amb el puny una pilota aèria després d’un mal rebuig de la defensa, amb el resultat conegut.
Però tornem al moment del debut. A partir del moment que Ramallets comença a fer de porter, només Velasco hi alternarà de forma escadussera, tret de la temporada 1953-54, en què Velasco jugarà més partits que Ramallets. En canvi, vindran al Barça per ser suplents un tou de porters, fins a onze: Roselló, Caldentey, Goicolea, Estrems, Mis, Isidro, Larraz, Medrano, Celdrán, Rodri II i Comas. Ramallets és inqüestionable, inamovible.
L’aparador del Barça és immillorable i les prestacions de Ramallets tals que al cap de cinc mesos el convoquen per al Mundial de l’any 50, disputat al Brasil. Allà es guanya l’apel·latiu del Gat de Maracaná, per l’agilitat demostrada en els partits de l’estadi brasiler.
Els rècords de Ramallets són diversos. A títol individual, rècord de trofeus Zamora guanyats, només empatat per l’esmentat Valdés, amb cinc vegades (1951/52, 1955/56, 1956/57, 1958/59 i 1959/60). Gràcies als números extraordinaris de Ramallets, el Barça pot presumir que, en número de tofeus Zamora aconseguits, supera de llarg el Real Madrid (19 a 16). Pel que fa a títols col·lectius, Ramallets aconsegueix 6 Lligues, un número només superat recentment per Xavi Hernández, a banda de 5 Copes, dues Copes Llatines i dues Copes de Fires.
Malgrat l’ensulsiada de la final de Berna, aquell colofó injust a una trajectòria plena d’èxits, Ramallets resta com una icona del barcelonisme. També inamovible, recordat per la seva sobrietat, espectacularitat i efectivitat en aquell Barça irrepetible de les Cinc Copes.
[Fragment de 100 moments estel·lars del Barça.]
