La notícia del cop de decret-llei operat pel govern de la Generalitat de Catalunya m’ha trasbalsat notòriament. És una mostra ben poc democràtica de plantejar la renovació dels càrrecs públics. Han fet allò que no varen atrevir-se a fer amb motiu de la llei de creació de l’oficina antifrau, és a dir, fins a tres reformes en pocs mesos, amb l’objectiu de nomenar la persona que es volia posar al capdavant de l’oficina. Ara, com que resta poc per a les eleccions autonòmiques, el govern tripartit ha orquestrat una nova modalitat de la mateixa manera de fer autoritària: ha canviar les regles de joc per al nomenament de càrrecs, però no mitjançant un projecte de llei sinó per decret-llei, que entra directament en vigor un cop aprovat pel govern i publicat al DOGC. Curiosa manera d’entendre l’Estat de Dret.

Com que ha dimitit el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i com que qui podria ocupar aquest càrrec no és de la simpatia del Govern, cal canviar la llei. Fins i tot s’ha argumentat pel conseller de Cultura que així, s’evitarien temptacions de “bloqueig” per part dels partits de l’oposició. O sigui , la designació de càrrecs no es concep com una qüestió de país sinó explícitament com una aposta del govern. O millor dit del règim montillista, el de l’aliança de perdedors, en el que tot s’hi val, amb fets i no paraules, fent exactament el mateix o pitjor que allò que criticaven quan eren a l’oposició, i on haurien d’haver restat aquests darrers anys si haguessin entès en què consisteix la democràcia liberal, allò que molts dels seus dirigents criticaven en aules, mítings i discursos quan eren joves o no tant.

La reforma legislativa per decret-llei que aquí comentem es planteja com una intervenció quirúrgica, “puntual”. Ara, el decret-llei determina que els càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals seran escollits en primera votació per majoria de 2/3 del Ple del Parlament i en una segona volta per majoria absoluta, la mateixa que tenen els partits que donen suport al govern, i els mateixos vots que convalidaran el decret-llei de la reforma.

El tema que comento afecta l’ètica pública. I també la concepció de l’Estat de Dret, que no és tot Estat amb dret, sinó aquell que garanteix la separació de poders, i la garantía dels drets fonamentals de les persones, dins els quals es troben els parlamentaris, quan exerceixen el dret de representació política dels ciutadans. L’Estat de dret no vol dir abusar dels instruments com és el cas del decret-llei quan no hi ha cap urgència, excepte la por a que els ciutadans i els seus representants et facin fora del poder, un poder del qual els demòcrates no haurien d’abusar ni exercir en contra de l’oposició. Potser al final amb tants abusos ni ens deixaran país.