Potser ja fa dies que els heu vist als aparadors d’algunes pastisseries. Són la rebosteria quaresmal, tenen una prestància austera i molt probablement van sorgir de la necessitat popular d’harmonitzar els dejunis. El bunyol no té el fast del tortell ni l’exuberància de la mona de Pasqua dels que tothom se’n du un bocí. Com en d’altres productes, els bunyols procedeixen dels nostres monestirs, van entrar a les cases i finalment van arribar als obradors de la pastisseria. Aquest procés de comercialització ha aportat consistència a les tradicions i, en alguns casos, la seva sofisticació.
Fins fa pocs anys el Dimecres de Cendra era el primer dia en què se’n menjaven. L’estrena s’ha anat apressant i enguany aquesta propensió s’ha realçat. Que la Pasqua sigui a finals d’abril fa que la distància comercial amb Nadal sigui desèrtica i que alguns pastissers s’hagin impacientat. Això sense comptar els que en fan tot l’any. A tort o a dret el calendari pastisser té un ritme insubstituïble que paga la pena fer-li cas. A casa courem bunyols cada dimecres i divendres de Quaresma fins Divendres Sant.
Els bunyols de vent o de l’Empordà i els farcits de crema són els més característics. A Girona en diuen brunyols. La paraula més bonica però, és la que fan servir a Cadaqués: en diuen crespells, a l’igual que a Mallorca i Menorca. És un mot procedent de la romanització emparentat amb el crêp francès, els crespèths d’Occitània, els crispelli italians i els crespèls del Llenguadoc. M’agradaria que el mot s’extengués arreu, imperial, extrapeninsular i projectat al món. El cadaquesenc Víctor Rahola l’hi dedicà aquest poema tan evocador:
Oh, crespell gustós, joguina ensucrada,
germà de la joia del forn mallorquí;
tan flonjós com ella, de crosta daurada,
flairós com els boscos del cim del Pení.
Oh, crespell daurat, de tendra dolcesa,
present de la pàtria saborós i fi.
