Delictes d'odi

Llegeixo que els Mossos d’Esquadra van registrar el 2018 un total de 326 denúncies per delictes d’odi i discriminació per orientació política a Catalunya, la qual cosa suposa un increment respecte a les 121 de l’any anterior.

Confesso que no sé com estan tipificats els delictes d’odi o d’incitació a l’odi en el codi penal. Veient quines denúncies s’admeten a tràmit i quines no en tinc suficient per desconfiar d’aquesta figura delictiva. Costa deduir quin és el criteri que s’hi aplica.

Això implica que el marge de discrecionalitat de l’aparell judicial en aquest terreny és molt ampli. A l’Estat espanyol massa sovint ens sorprenen i costen d’entendre les decisions judicials. Potser no és gaire adient deixar tant obertes tipificacions que son intrínsecament difícils d’aplicar.

Provar fets ja resulta prou difícil, i encara més aclarir-ne les circumstàncies. I parlar d’odi o d’incitació a l’odi fàcilment ens porta a les intencions amb les quals tals fets es produeixen. Un terreny relliscós i jurídicament massa ambigu. Si parlem de delictes d’odi en relació a expressions orals o escrites ben aviat entrem en conflicte amb la llibertat d’opinió i d’expressió.

Si a través de les xarxes qualificar una actuació policial pot ser constitutiu de delicte i amenaçar algú pot ser una simple broma, és que no sabem quin terreny trepitgem.

Això vol dir que tot és acceptable en matèria de llibertat d’expressió? Segurament no, però en aquest àmbit millor pecar per massa que per poc. Fora bo poder actuar contra la difusió de falsedats i seria relativament fàcil fer-ho en relació a fets verificables. I potser això seria prou.

Es tractaria d’aplicar aquella divisa de la premsa seriosa i que la majoria de mitjans ha oblidat: els fets són sagrats, les opinions són lliures.

Vist això, prefereixo veure’m insultat o fins i tot ferit per alguna expressió pública que perseguit per expressar una opinió personal. Deixar en mans de la justícia espanyola fixar els límits d’aquesta llibertat no em tranquil·litza gens. Llibertat d’expressió? Mai n’hi ha massa.