Durant els últims mesos hem tornat a tenir entre nosaltres (altra vegada) el debat sobre el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes. En aquest debat, algunes veus han defensat que cal tractar el català i el castellà amb absoluta igualtat. És particularment sorprenent que aquestes afirmacions provinguin, en alguns casos, de sectors polítics d’ideologia socialdemòcrata. És a dir, algunes de les veus que proposen la igualtat entre llengües probablement també defensin que calen mesures de compensació de les desigualtats econòmiques (com calibrar el pagament d’impostos segons la renda o garantir serveis bàsics de qualitat per a tothom) i també que calen polítiques de reversió de les desigualtats sobre col·lectius socials històricament discriminats (mesures contra la invisibilització de les dones, llei contra l’homofòbia, penalització dels delictes d’odi…).
Doncs bé, les llengües, com les persones, també es troben en situació de desigualtat. Entre el català i el castellà, la desigualtat es materialitza de diverses maneres. En primer lloc, són immensament desiguals en la seva xifra de parlants al món. El castellà, que és la segona llengua més parlada del món, té aproximadament cinc-cents milions de parlants. En canvi, el català té uns deu milions de parlants, que és una xifra alta comparada amb altres llengües europees, però també baixa, si la comparem amb el nombre de parlants de castellà.
En segon lloc, el català i el castellà viuen en desigualtat històrica. Durant els últims tres-cents anys, el català ha viscut llargues temporades de prohibicions institucionals, que tenen conseqüències devastadores per a qualsevol llengua: no només en minimitzen l’ús, sinó que també modifiquen les actituds lingüístiques dels seus parlants. La llengua prohibida, a la llarga, passa a ser considerada com a petita, folklòrica, exclusivament domèstica i d’estatus menor. Per aquesta raó, un cop s’aixequen les prohibicions, cal un esforç institucional explícit per revertir determinades percepcions sobre la llengua.
En tercer lloc, el castellà és llengua oficial en diversos organismes internacionals. Per exemple, l’Organització de les Nacions Unides només considera sis llengües com a oficials (sobre les set mil que té el món), entre les quals hi ha el castellà. Per la seva banda, la Unió Europea té vint-i-quatre llengües oficials i estaria disposada a incorporar el català, si un estat membre ho demanés i el Consell de la UE ho aprovés per unanimitat. L’estat espanyol no ha volgut demanar-ho mai. A la vegada, el domini lingüístic del català es divideix en quatre Estats (Espanya, França, Andorra i Itàlia), però només Andorra li dona un tracte preferent. El castellà, en canvi, és llengua oficial a vint-i-dos Estats, repartits en tres continents.
Finalment, i probablement a causa de tota aquesta situació, hi ha grans desigualtats en els usos lingüístics del català i el castellà. Si bé ens les últimes dècades, gràcies al model d’immersió lingüística, el coneixement social del català ha augmentat, les dades sobre l’ús habitual d’aquesta llengua apunten xifres alarmants. És a dir, sabem català, però en alguns contextos l’utilitzem molt poc.
Davant d’aquesta llarguíssima llista d’elements de desigualtat, no podem considerar just donar un tracte absolutament igualitari a les dues llengües. Amb aquest punt de partida desigual, és evident que calen polítiques de compensació. De la mateixa manera que cal prendre mesures per compensar, i acabar eliminant, les desigualtats econòmiques i les desigualtats sobre els col·lectius en discriminació, també és necessari portar a terme polítiques públiques (tant dins com fora del sistema educatiu) que reverteixin la situació de desigualtat lingüística en què vivim. Encara que soni catastròfic, cal mirar el problema de cara: sense polítiques de compensació de les desigualtats, les diferències entre rics i pobres es perpetuen, els col·lectius no hegemònics mantenen la seva situació discriminatòria i les llengües minoritzades desapareixen del planeta per sempre més.
