No seriem rigorosos si fem una anàlisi global dels resultats de les eleccions del passat 28 de maig
Barcelona, Catalunya, Espanya, Comunitats Autònomes o grans ciutats. Hi ha elements comuns. Per una banda, més baixa participació, també normal quan parlem d’aquestes eleccions; per l’altre, que a pesar de ser municipals i autonòmiques s’ha incorporat en la campanya i en els resultats el relat de les eleccions generals, que han estat la porta d’entrada de les publicitàries.
En general i respecte a les eleccions del 2019, el PP ha pujat més de 10 punts, l’espai de l’esquerra del PSOE ha caigut i a perdut en global 1,4 milions de vots. Ciudadanos ha desaparegut.
Un dels elements que més ha contribuït a la pèrdua de governs ha estat el soroll constant que han generat els moviments a l’esquerra del Socialisme, concretament Podemosn i la generació de crisis constants en el Govern de coalició, especialment devastador el debat al voltant del Si es Si i amb una alternativa com és Sumar que s’anuncia fa dos anys però no es concreta mai.
Hi ha un moviment de canvi i tot gira a la dreta, que governarà en 11 de les 17 CCAA i en 30 capitals de les 52 províncies. VOX és decisiu pel PP en 5 CCAA i 6 capitals de província.
El Partit Popular ha decidit blanquejar l’extrema dreta i donar-li legitimitat democràtica, seguint alguns països europeus. Error que al meu entendre costarà anys esmenar.
No cal fer molts més anàlisi per comprendre el ràpid moviment del President Sanchez de convocar eleccions generals el proper 23 de juliol amb un triple objectiu: Concentrar tot el vot d’esquerra i centre-esquerra, evitar més desgast de govern i no deixar consolidar la victòria de la dreta en els territoris, denunciant l’aliança amb l’extrema-dreta.
Som davant una convocatòria electoral vital en un moment de fatiga col·lectiva per moltes coses, des de la pandèmia i post-pandemia, la crisi, la manca de perspectives i de futur.
I tornant a les municipals aquí a Catalunya hem tingut molta abstenció. El socialistes guanyen, han aconseguit el 24% del vots i es consoliden a les ciutats de l’àrea metropolitana i segona corona i avancen en Lleida, Tarragona i Girona. Ciutadans s’ensorra tot i que mai va ser un partit d’arrel municipalista. Però també veiem un cert creixement del PP i la presència de l’extrema dreta, encapçalada per VOX, sense oblidar la victòria a Ripoll d’una opció d’extrema dreta que s’anomena independentista.
Una inhibició clara dels votants d’opcions independentistes, que ha fet que Esquerra Republicana perdi 300.000 mil vots i posicions (el 17,3% del vot) respecte Junts per Catalunya que recupera espai (el 18,3%).
Cal recordar que a les eleccions a Catalunya l’any 2021 les opcions independentistes van perdre 700.000 vots.
Al meu entendre Esquerra Republicana ha fet una lectura errònia dels resultats i, obviant l’elefant a l’habitació, fa una fugida endavant; dona per perdut ja el Govern a Espanya i convoca un front comú contra la dreta i l’extrema dreta, que exclou al PSC, que el Comuns rebutgen de ple i que quan es vol concretar amb JxC comencen de nou els desencontres.
Ja no és llista única i sembla que serà un paràgraf en els programes electorals.
Potser l’única concreció serà la Presidència del Parlament.
I en aquesta lectura equivocada, Esquerra es torna a equivocar i farà Alcalde a Trias, rebutjant la possibilitat d’un govern de majoria progressista a Barcelona. Alternativa que té 24 Regidors i regidores, front els 11 de Xavier Trias.
Un Xavier Trias que ha guanyat les eleccions amagant les sigles de Junts i recuperant, sense complexes, el discurs de l’antiga Convergència. Ha aglutinat tot el vot anti-Colau, incorporant el vot d’ordre i de l’endreça i aprofitant les desercions d’esquerra republicana.
Realment l’empat a tres que deien les enquestes s’ha produït si atenem el mínim nombre de vots que separen les tres opcions.
El paper simbòlic de Barcelona pot marcar més les coalicions de govern de tot Catalunya, més que la fugida al no res del President Aragonès.
