Ara que tothom i a tot arreu presenta el diàleg com la via de prevenció o solució dels conflictes, ara que es dialoga amb el company de classe que t’impedeix entrar a la Universitat en nom de la legitimitat assemblearia, ara que es promou el diàleg amb el president d’un país que busca armar-se i assegura voler esborra l’Estat d’Israel del mapa, ara que ja no són només els civilitzats i els religiosos els que dialoguen sinó que ho fan fins i tot les propies civilitzacions i religions, em sembla que ara, precisament quan tantes esperançes hi ha dipositades en el poder pacificador de la paraula lliure, seria un bon moment per recordar la naturalesa polèmica del diàleg.
El diàleg només es pot construïr sobre una base previa fermament establerta que el possibiliti i el delimiti al mateix temps. Les qüestions fonamentals no poden ser disccutides, són imposades de la mateix manera que, com encara passa en algunes families, els nens troben el plat a taula, sense la possibilitat de discutir el menú. La necessitat d’un acord bàsic fa que, en realitat, el diàleg només sigui possible entre aquells amb qui no hi ha res a discutir o entre amics. El diàleg no és mai la via de solució dels autèntics conflictes, que són aquells que es produeixen respecte les qüestions elementals que queden fora de la discusió.
La mateixa pràctica democràtica, que tant bonament tendim a idealitzar com a espai de confrontació d’opinions diverses a la recerca del consens, es fonamenta en el respecte bàsic a unes inqüestionables normes i a uns drets fonamentals dels ciutadans. Necessita també d’una clara distinció entre aquells que poden i aquells que no poden formar part d’aquesta comunitat de diàleg, entre els ciutadans i els estrangers. Així es defineix el demos, de tal manera que no hi ha democràcia sense una violència que la fonamenti i la defensi de l’excés de qüestionament. A diferència del que defensen liberals popperians i antisistemes a la bolonyesa, tots ells apologetes sense saber-ho de la mateixa societat oberta, el sotmetre a discusió fins i tot els principis fonamentals del sistema no és una pràctica democràtica modèlica sinó un atac a la democràcia mateixa, basada precisament en el fet que hi ha qüestions que no poden ser discutides. Com que uns i altres, en realitat, estàn molt més segurs del que mai admetran de la inutilitat del diàleg, sempre que utilitzen el diàleg ho fan com a continuació de la guerra per altres mitjans.
