Dídac Romagós (Vilablareix, 1986) és llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat de Girona (UdG). Porta tretze anys al capdavant de Ràdio Vilablareix, una emissora que es caracteritza per la proximitat, per tenir la cultura i la música com a plats forts, per emetre contingut en català 24 hores al dia i per tenir com a marc referencial els Països Catalans. Compta amb la col·laboració de diferents voluntaris. Les tecnologies modernes fan que els programes emesos es puguin seguir des de qualsevol lloc del món. Grans noms del nostre panorama cultural i musical hi han estat entrevistats. Ràdio Vilablareix és, com diu el periodista Llibert Ferri, «un fenomen seductor». En parlem, de tot plegat, en aquesta entrevista.
En quin moment trobem els teus orígens com a amant de la ràdio?
Podria dir que ha estat molt lligat als meus pares. Sempre he explicat que ells s’adormien amb la ràdio i, com que la meva habitació estava paret per paret de la seva, em vaig acostumar a aquelles veus per agafar el son. I des de llavors, aquest mitjà de comunicació ja forma part del meu univers.
Joan Barril, Joaquim M. Puyal… han estat grans referents per a tu. Quines altres persones han influït de manera especial en el que ha estat la teva trajectòria en aquest món?
Els que has mencionat són els meus grans referents. Com et comentava, a la meva etapa, sobretot, d’adolescent, eren els que escoltaven els meus pares. Recordo, encara ara, les transmissions del Barça d’en Puyal i el programa del Cafè de la República de l’enyorat Barril. Altres serien Xavier Solà o Toni Clapés, per posar alguns exemples.
Parla’ns dels inicis de l’emissora. Com va anar la posada en marxa de Ràdio Vilablareix? L’emissora depèn de l’Ajuntament?
L’emissora és municipal. Es va tractar d’un cúmul de circumstàncies i de trobar-se en el lloc i el moment oportuns. Jo feia molts anys que conduïa un programa a la Ràdio Activitat i, quan es va acabar el contracte de concessió, l’ajuntament, governat per ERC, va decidir apostar per una ràdio pròpia i van confiar en mi i en el meu projecte, sense que jo tingués cap mena d’experiència.
Portes la gestió de l’emissora des del 2012. Com el valores, aquest període?
Realment sorprenent. Miro enrere i veig el que era i el que és ara Ràdio Vilablareix, i no em surten les paraules. No ho sabria definir. Hem posat el poble al mapa, i el que és més fort encara és que som una emissora de referència. Això sí, hi ha hagut pel camí moltes llàgrimes i pedres, però al final, hem fet el cim a la Pica d’Estats.
Més de 43.000 seguidors al Twitter, entrada a la Viquipèdia… són uns grans indicadors de qualitat i de seguiment…
Crec que sí. No és gens fàcil, per a un poble d’una mica més de 3.000 habitants, aconseguir, amb els pocs mitjans que tenim, ser la ràdio local catalana més seguida a Twitter i, fins i tot, superant alguns programes estrelles de Rac1 i Catalunya Ràdio en aquesta xarxa social.
El fet que es pugui escoltar en línia ha permès de trencar fronteres i d’arribar a molta més gent…
Això ha estat una gran sort. Ara Ràdio Vilablareix, al 107.5 FM (Girona), pot competir de tu a tu amb els grans mitjans de comunicació. Qualsevol ciutadà, des de qualsevol lloc del món, pot escoltar-nos per Internet, per www.radiovilablareix.cat.Veure com cada dia rebem missatges, piulades, trucades de catalans/es que diuen que els fem companyia i que som la ràdio dels Països Catalans, al costat de la nostra llengua i la cultura, ens omple d’energia.
Com definiries, amb poques paraules, “Ràdio Vilablareix”?
La ràdio cultural dels Països Catalans. Vocació de país i també, com és lògic, de tot el que passa al nostre poble, Vilablareix. Quan mires els mitjans, la cultura sempre queda marginada i, si no hi ha temps, no s’hi fa present. Aquí volem que tingui tot l’espai que no té en altres llocs.
«Volem arribar a tots els racons de parla catalana. Som i serem la ràdio cultural dels Països Catalans»…
Sí. És una de les piulades recurrents que fem servir per seguir creixent. Des d’aquí, si em permets, vull donar les gràcies a tota la gent —molts de coneguts, i amb molts seguidors a Twitter, @rvilablareix, amb més de 43.000—, que ens fan costat i ajuden que la ràdio cada dia es vagi fent més gran encara.
Sou un magnífic testimoni que, en català, no sols es pot fer de tot sinó que també es pot triomfar…
Sí. Això ens ha diferenciat i ha fet que tinguem tanta repercussió. S’ha comprovat que una emissora al costat de la cultura i la llengua és possible i, a més a més, amb molts bons resultats. És trist veure com altres mitjans no hi apostin tant com nosaltres. El públic hi és, i funciona de meravella.
Sovint hi ha creatius que es queixen que les novetats culturals i musicals que es fan arreu haurien de ser molt més conegudes entre els diferents territoris. Arriba prou el que es fa en un lloc en els altres? Què en penses?
És el que passa, quan aquí a casa, tenim un potencial increïble, i troben que no tenen veu als mitjans de comunicació. A Ràdio Vilablareix, el tindran. El problema és que hi ha tanta i tanta producció, que molts no t’arriben, i el temps per indagar és el que és.
Realment, si se sumés la potència cultural de tots els Països Catalans, el resultat seria impressionant. En som prou conscients tots plegats?
No. I no crec que ho siguem mai. Sempre pensem que el que fem aquí té molt poca qualitat, quan és tot el contrari. Hi ha grups catalans, per exemple, que han cantat fora del país, fent gira per Europa i Amèrica, i han pogut explicar quina és la llengua i la cultura que s’hi parla. I en podria citar uns quants exemples.
Realment fa goig el nombre d’artistes, escriptors, músics que han passat per l’emissora…
A la ràdio tenim un llibre de visites des de fa una colla d’anys, amb més de sis llibres plens de dedicatòries. I això que vam començar tard a fer-ho. Quan em pregunten per noms de persones que han passat pels estudis, en conya, els responc: “Potser que comenci per qui no ha vingut”.
Digues una persona que et faria molta il·lusió de poder entrevistar…
Pep Guardiola… El dia que ho aconsegueixi, com deia el mestre Puyal, podré dir, recordant el gol de Ronaldinho al Bernabéu: «Ara ja em puc morir».
Quins objectius creus que tens pendents d’assolir com a coordinador de l’emissora?
Molts. Com diria Miquel Martí Pol, «Tot està per fer i tot és possible». Això sí, amb moltes i moltes hores de dedicació. No em vull marcar límits. Ja me’ls posaran ells a mi.
Ens imaginem que hi deu haver voluntaris que et deuen ajudar…
Sí. Gràcies a Déu. Ells són la peça que fa que la ràdio tingui múscul. Si Ràdio Vilablareix s’ha fet gran, també és, en part, per ells. S’ha de ser molt agraït, i més, encara, quan ho fan per amor a l’art i veus que s’ho estimen.
A quin públic s’adreça Ràdio Vilablareix?
A tota la gent a qui li agrada la música en català i la cultura dels Països Catalans. I com és lògic, i com ja he dit en més d’una ocasió, als veïns del nostre poble, Vilablareix. És un servei públic d’informació.
Com vas viure, des de l’emissora, tot el període de la pandèmia?
Molt dur. Com tot. Però alhora amb una satisfacció enorme, al veure la quantitat de mails i piulades d’oients que ens donaven les gràcies per continuar allà fent-los companyia. Encara m’emociono quan ho recordo. Les gràcies no són per a nosaltres. Són per a tots els artistes que els costa arribar a final de mes, i que, tot i així, tossuts, segueixen dempeus.
Creus que des de la pandèmia s’ha donat molta més importància a la cultura?
No. Semblava que en sortiríem millors, de la pandèmia, però s’ha vist que no. Qui se’n recorda ja, de la distància, de les mascaretes, del rentat de mans, dels aplaudiments…? I continuaria. L’ésser humà, per mala sort, s’oblida molt ràpidament del passat, i ensopega una vegada i una altra amb els errors de sempre. A parer meu, som massa vanitosos i egoistes. És el que penso!
Quina ha estat l’alegria més gran d’aquests tretze anys?
Veure que el projecte que hem ideat, quan ningú sabia de nosaltres, s’ha fet tan gran. Però som ambiciosos, i volem més. I d’agraïment, de tota la gent que ens ha fet confiança.
Amb quines paraules t’agradaria acabar aquesta entrevista?
Doncs també d’agraïment per voler saber de nosaltres. I constatar que, quan anem tots a l’una, som imparables. Per acabar, una frase de Joan Brossa que m’agrada: «Un no és res!»
En Dídac concentra i transmet entusiasme, perseverança i talent.
