La nostra és una època de la sospita, una època de sant Tomàs, l’apòstol al qual li calia tocar la realitat posant els dits a la ferida de Jesús ressuscitat. La realitat és una part, o una espurna, o un reflex de la Realitat profunda. Amb la distinció de la majúscula ens podem fer una idea del matís entre la realitat immanent i la Realitat transcendent, si bé som no-diferents a la Realitat, o el Real, com en vulguem dir.
En el Real no hi ha divisió entre matèria i esperit. La mística, una via espiritual, emprèn el camí del retrobament entre l’ànima i l’última Realitat que anomenem Déu, o Pare, com ho fa Jesús. Però per transitar el camí de la mística cal deseixir-se del jo egòtic i abandonar-se a la Realitat com tan bé trobem explicat en la literatura espiritual de Teresa de Jesús i Joan de la Creu.
Tal com ens ha arribat escrita la trajectòria espiritual de Jesús en els Evangelis, podem observar com en moltes ocasions ens mostra com el seu jo egòtic és transcendit. No és que la seva persona no tingui jo, que l’elimini, és que el seu ésser interior, l’espiritual, no s’identifica amb el jo egòtic com tampoc no s’identifica amb el cos. A través de la consciència superior, Jesús transcendeix el jo egòtic com transcendeix la matèria del cos, la qual cosa no vol dir que del cos no se’n senti, i prou que se’n sent, per aquest motiu hi ha un moment en la seva humana Passió que es lamenta del dolor insuportable: «Pare, per què m’has abandonat?» bo i sabent que, com ja ha dit en una altra ocasió: «el Pare i jo som un». La Realitat última és no-dual.
La psicologia va fer un pas de gegant, després de Freud, a tornar a considerar que la vida en sentit humà ple transcendeix la vida psíquica i ateny la dimensió espiritual de la nostra existència, justament allò que no es pot tocar amb els dits, però que es mostra a través de la consciència. En una lectura de la vida Jesús des de la perspectiva que la psicologia de les profunditats inaugurada per Carl G. Jung, i seguida per Carl Rogers i Ken Wilber, anomenen transpersonal, podem visualitzar aquest trajecte en Jesús: veiem com va mostrant el camí que va més enllà del jo egòtic per atènyer la consciència unitària o transpersonal. Un dels trets de la consciència unitària és una confiança sense límits en la Realitat, al contrari que el jo egòtic, que sempre tem perquè es percep aïllat. Amb la des-identificació del jo (no la supressió del jo), es produeix un accés a un nivell de consciència més ampli en què el petit jo hi queda integrat. La personalitat històrica de Jesús és potent, i a través d’aquesta personalitat carismàtica va predicar la bona nova, però sempre advertint als deixebles i seguidors d’on procedeix tot: «Tot m’ho ha lliurat el Pare…».
Amb la seva vida i Passió, i des d’una perspectiva transpersonal, Jesús encarna i testimonia el camí humà per arribar al Pare, Déu o la Realitat espiritual última i primera: «A Déu encomano el meu esperit», aquí, en l’hora de la mort, però en realitat, com mostren els Evangelis, Jesús s’encomanava sempre a l’Esperit de Déu.
