Penso que els humans estem fets per a comunicar-nos.
De fet, jo abans ho explicava tot a tothom, necessitava explicar tot el que em passava, tot el que sentia i demanava consell per a tot. Fins i tot comentava els meus plans de futur. Era un llibre obert. Tenia la necessitat d’explicar-ho… Amb els anys me n’he adonat que molta gent se n’alegra quan tens algun problema o quan alguna cosa no ha sortit ben bé com volies, ja que mentre expliques al teu interlocutor el que t’ha passat, fa una rialla on notes clarament que se n’alegra del teu disgust. Així pensen que a ells no els hi va tant malament… Dic i em ratifico en la idea que els amics es poden comptar amb els dits d’una mà i encara em sobren tres dits, ja que a vegades he volgut comptar amb qui realment em pensava que eren amics i no m’han respost. En canvi, a vegades, de qui menys t’ho esperes, t’emportes gratament una sorpresa.
A mi m’agrada molt explicar les coses i compartir les meves il·lusions però si vull que algun projecte tiri endavant, haig de ser reservada i no explicar-ho a ningú. I un cop s’ha dut a terme, llavors ja es pot comentar. Em refereixo a tots els àmbits de la vida: tant si vull fer un viatge, com si vull fer un negociet, com si vull comprar o vendre alguna cosa que em faci il·usió, etc. Tinc comprovat que si el projecte el sap massa gent, o li has explicat a una persona que no et vol el bé, no saps ben bé perquè, però el tema “es gafa” i el que semblava que ja estava fet, se’n va tot en orris. I l’enveja de la persona que t’escolta és la causant que aquest projecte no acabi sortint bé.
Al meu entendre, no existeix l’enveja sana. L’enveja mai no és sana. I per desgràcia, n’hi ha molta: la meva iaia ja deia que si l’enveja es tornés tinya, tothom rascaria… i com deia l’àvia d’un amic de la família, que no és de Catalunya: “no hay fármaco que cure la envidia española”. Aquesta frase és aplicable a qualsevol país del món, penso.
Els reptes i projectes importants no els expliqueu a ningú, només als professionals que us hagin de donar alguna informació per tal que pugueu prendre una decisió.
Per altra banda, la vida m’ha ensenyat que no tothom va de bona fe ni et desitja el millor, i que preval l’individualisme envers l’interès comú, ja que tothom va a la seva. M’ha passat, per exemple, escarrassar-me a buscar una plaça de pàrquing a algú prop d’on viu, i quan s’ha canviat d’habitatge, no voler abandonar la plaça de pàrquing (encara que li quedi a 1000 metres de casa seva), encara que un llogater meu no llogui el pis si no té pàrquing. Què he hagut de fer jo? Doncs buscar-li, novament, una plaça de pàrquing prop d’on aquesta persona va a viure… Al final, tot s’ha solucionat, però de primeres, no hagués pensat que a mi em perjudicava.
La gent miren per ells sense tenir en compte els altres i, m’atreviria a dir, perquè ha estat a punt de passar-me en vàries ocasions (per sort ho he pogut aturar) que s’ha d’estar amb els ulls ben oberts perquè tothom va a vendre i a col·locar-te el seu producte, i si és així, s’entén perquè tothom ens hem de guanyar la vida, però a vegades (i m’ha estat a punt de passar) et volen vendre gat per llebre, o bé encomanes una tasca a fer, i llavors no t’acaben de fer la feina, i has d’anar amb la vara ben alta perquè te l’acabin.
A la vida no es pot anar amb el lliri blanc, tot i que l’altre dia vaig fer tractes amb una noia, de tant bona fe, que li vaig haver d’explicar que no pot anar amb el lliri blanc perquè la poden enganyar. Quan tenia la seva edat, jo era com ella, però els anys ens curteixen…
La meva missió va ser advertir-la que no pot confiar tant en la gent, que mai pot fer una transferència pel valor d’una plaça de pàrquing abans d’anar a la Notaria. La seva mare li va dir que jo era de fiar i que me la podia fer. Però jo la vaig advertir que mai més no ho faci, perquè es pot trobar amb un problema molt seriós si troba un venedor oportunista (que per desgràcia, en aquesta vida hi ha força persones així) que un cop hagi cobrat l’import de la plaça de pàrquing ja no es presenti a la Notaria. Potser sí que hi ha més gent honrada de què em penso, però només que et trobis un desaprensiu i sense escrúpols, no val la pena jugar-se-la.
La vida m’està demostrant que no es pot anar amb el lliri a la mà i que a part d’estar a l’aguait en els actes de la vida diària, no xerreu més del compte dels vostres projectes a la gent, ja que les coses que ja et penses que les tens “a la butxaca” es poden torçar si les expliques a massa gent, ja que fins que el teu projecte “no sigui al sac i ben lligat no es pot dir blat”.
