Des del primer dia del seu pontificat, el papa Francesc va baixar del pedestal, va situar-se en una vida austera i va aproximar-se a pobres i necessitats com va fer Francesc d’Assís, que va abandonar la seva existència regalada, de noi benestant, per abraçar una vida senzilla, sense adherències que el poguessin distreure de l’amor de Déu que ell entenia com a l’amor ple envers les seves criatures i la creació sencera.
La darrera vegada que vaig ser a Roma vaig adquirir un llibret menut, i tan gran i profund com és el seu contingut: Laudato si’. Lettera enciclica sulla cura della casa comune, l’enciclíca signada el 24 de maig de l’any 2015. Francesc, el bisbe de Roma, amb esperit ecològic i agraït a la natura lloava la mare Terra i es pronunciava en sis capítols de diversos apartats sobre la seva cura que amb tanta barbàrie i insolència els humans trinxem sense miraments, oblidant que, com tota la creació, nosaltres en formem part. Ferida la Terra, els ferits som també nosaltres i, el que és més desolador i injust: les generacions que vindran n’heretaran el mal. Conscient d’aquest dolor, el papa Francesc exhortava a pal·liar les ferides en el possible.
El lema del pontificat del papa Francesc era l’esperança en la vida, en la comunió fraterna i en la pau entre els pobles i nacions que no es va cansar ni un sol dia, i fins a l’últim missatge a la plaça de Sant Pere el dia de la Pasqua florida, de demanar-la en benefici no només dels cristians sinó de tota la comunitat mundial. Això l’enfrontava a les forces totalitàries dins i fora de l’Església i als líders del capitalisme més descarnat que sempre el van mirar de cua d’ull i el van combatre.
Com Francesc d’Assís, el papa Francesc va voler retornar a les arrels més pures de l’Església, al missatge profund de l’Evangeli de Jesús: va voler regenerar-lo a través d’accions clares i directes que no sempre van ser ben rebudes per una Cúria burocratitzada, encarcarada, desvitalitzada de l’alè inspirador de l’Esperit Sant.
Justament l’alè de l’esperit de Déu era el que va moure a l’entusiasme de tants cristians la seva elecció aquell 13 de març de 2013. Pocs dies després de l’esdeveniment i a quatre mans, l’editora Esther Maria Aure i qui signa aquest article vam escriure: Sota el signe de Francesc. Un jesuïta, bisbe de Roma. Era la primera vegada que un jesuïta arribava a la seu papal i nosaltres, dones batejades en el catolicisme, vam començar a dialogar sobre la bona notícia que vam posar per escrit, conscients de la necessitat d’un canvi radical en l’Església del segle XXI i que havia quedat en stand bye des del Concili Vaticà II. Era necessari aquest reverdir primaveral que ha donat alguns fruits, si bé no tots els fruits que amb tota seguretat hauria volgut el papa Francesc.
En un dels capítols del llibre vam escriure: «És hora de reobrir aquestes portes [de l’Església] de bat a bat i beure d’aquells aires renovadors i amarar-se d’aquella llum pentecostal, i que tants lligams va establir [Francesc d’Assís], posant-los al dia, amb l’Església primitiva; o, si es vol dir d’una altra manera, amb l’Església original, més acostada a la que encara es pot considerar revolucionària bona nova de Jesús».
Com a dones estàvem amatents al paper que hi tindríem en el pontificat de Francesc. S’han fet passos, algunes dones són ara en llocs de responsabilitat, si bé encara són passos tímids pel cabal de capacitat administrativa, coneixements intel·lectuals i gran nivell espiritual de tantes dones com hi podrien tenir protagonisme. No és pot dir, però, que el papa Francesc no hagi treballat per regenerar la vida consagrada, reformant-la, i no hagi demanat perdó quan ha calgut, com ara admetre la ignomínia de la pederàstia al si de l’Església o el fet vergonyós d’haver infligit mal tracte a pobles indígenes. Ho ha fet de manera incansable fins a l’últim moment de la seva vida ja molt debilitada per la greu malaltia pulmonar que el passat febrer el van retenir setmanes a l’hospital, quan ja es va témer per la seva vida. Durant el seu noviciat, que li va proporcionar el carisma de jesuïta i que el franciscanisme vocacional ha perfilat en el seu pontificat sempre orientat a la compassió i atenció envers els pobres i els més vulnerables de l’escala social, un jove Jorge Mario Bergoglio va patir una pneumònia que li va deixar seqüeles. Aquesta experiència, intensament viscuda segons el seu tarannà, va enrobustir la seva espiritualitat i va alimentar la comprensió sensible de la fragilitat humana i l’esperança en la salvació: la que prové de Déu, de la seva bellesa infinita «al di là del sole», com va escriure en les pàgines finals de Laudato si’. Aquest ha estat el capteniment, la manera de fer d’aquest papa travessat per l’amor de Déu. No en va deia sempre que «l’amor sempre és compromís». A l’encíclica Dilexit nos (2024) va llegar-nos una profunda reflexió sobre l’amor com a resposta activa als reptes del nostres temps contemporanis, sens dubte l’alba d’una nova era que l’Església institució i tots nosaltres, el seu cos viu, haurem d’encarar.
