Esteve Molero i Olivella (Vilafranca del Penedès, 1975) és compositor, comunicador, trombonista… i director de la Cobla Ciutat de Girona, formació musical que enguany commemora el seu cinquantè aniversari. El proppassat 8 de març hi hagué —al Teatre Municipal de Girona— la celebració oficial de l’efemèride. No serà, tanmateix, l’únic concert d’aniversari que tindrà lloc: ja n’hi va haver un al Palau de la Música Catalana el dia 27 de gener i se’n celebraran molts més, al llarg d’aquest 2025, arreu de les nostres comarques.
Quan tenia set o vuit anys ja sabia que volia ser músic…
Bé, no sé si sabia exactament que volia ser músic, però ja sentia la fascinació per la música i el seu món. De petit veia els músics de les grans cobles-orquestres a l’escenari i als camerins i em semblava que eren éssers superiors amb una vida molt atractiva. M’agradaven fins i tot els cotxes que tenien! Al final m’he adonat que, més que un ofici, ser músic és una actitud. Una manera d’anar per la vida.
El seu pare —el periodista i escriptor Eugeni Molero i Pujós (1943-1984)— morí quan vostè només tenia vuit anys. Tot i així, el devia influir molt.
Sí, el meu pare em va obrir la porta de l’univers dels músics i de la música. Ell era periodista, especialitzat en temes artístics i musicals, i tenia molts amics músics. Jo veia el respecte amb què parlava amb Conrad Saló, amb Manuel Saderra Puigferrer… i sentia com aquests mestres parlaven de música amb ell: les interpretacions, els repertoris… Tots ells tenien una consideració molt gran al fet musical.
Començà molt aviat, com a trompetista, en grups musicals diversos.
Vaig començar de molt jovenet, a l’edat de deu anys. D’aquí a poc en farà quaranta de la primera vegada que vaig pujar a un escenari. Mantinc, com el primer dia (potser més i tot!) la fascinació per la música i l’interès per continuar aprenent. Dedicar-se a la música seriosament implica no parar d’estudiar. A més de la trompeta, he estudiat trombó, percussió, piano, composició i arranjaments (el 2007 em vaig titular en aquesta especialitat al Conservatori de Rotterdam), gestió cultural (a la Universitat Oberta de Catalunya) i ara estic immers en la millora de la meva tècnica de direcció orquestral (Academia Diesis). Com que la música és infinita, el seu aprenentatge no acaba mai.
L’experiència com a alumne de Composició i Arranjaments de Jazz en el prestigiós conservatori de Rotterdam —sota el mestratge de Paul van Brugge— devia ser magnífica. Com la valora?
Va ser un canvi radical en la meva vida. Jo aleshores treballava com a guionista de programes musicals a Televisió de Catalunya. En ser admès (no m’ho esperava!), vaig deixar-ho tot i me’n vaig anar als Països Baixos, on vaig estar-me cinc anys. El meu mestre no et donava respostes, sinó que et formulava constantment preguntes que tu mateix havies de resoldre. És, altra vegada, una actitud. El més important no és la solució, sinó el camí. Cometre errors és essencial; ser valent, també. No tenir por és bàsic (o saber afrontar la por i les incerteses). I no deixar-se influir pels judicis externs (ni bons ni dolents), sinó confiar en una brúixola interior, que és la que et va portant per un camí incert, el de la vida.
«Sempre he anat per lliure». En resseguir la seva trajectòria, hom s’adona que ha fet moltes coses diferents, tant pel que fa a estudis com a activitats professionals.
És que crec que no hi ha altre camí que anar per lliure. A la vida (professional, emocional…), no hi ha receptes que valguin. El meu pare va morir als quaranta anys, quan jo en tenia vuit i el meu germà, sis. Això no formava part dels plans… perquè en realitat, a la vida, els plans no valen. Ni la seguretat! Aquest és un concepte humà, que a la natura no existeix. Per tant, jo camino sempre per arenes movedisses. Al final t’hi acostumes! Penso sovint en una frase de Seth Godin que, en llegir-la, em va impressionar: «La seguretat és un risc.»
En morir l’anterior director de la Cobla Ciutat de Girona, Jesús Ventura, l’any 2022, vostè n’assumí la direcció.
Jo ja havia col·laborat amb la cobla anteriorment, sobretot quan vaig substituir en Jesús durant la seva malaltia. La meva incorporació va ser un procés gradual. De fet, abans de ser-ne director titular, ja vaig presentar un projecte amb la cobla, «Mariona, la musa de Toldrà», que es va estrenar precisament a Girona, a la Mercè. Posteriorment, ja com a director titular, van venir «Manuel de Falla al Nou Món», «Al caliu de les Feliu» i ara els concerts d’aniversari. Per a mi, ser director de la cobla Ciutat de Girona és un repte professional que assumeixo amb molta dedicació, comptant amb la col·laboració inestimable dels seus components. També té una dimensió emocional important: el meu pare va presentar el concert inaugural de la cobla, l’any 1975, al qual jo vaig assistir des de la panxa de la meva mare, una posició privilegiada!
Els orígens de la cobla tenen un nom: Lluís Buscarons.
Lluís Buscarons va tenir la visió de fer una cobla que si fos una orquestra americana anomenaríem a dream band: una selecció dels millors músics del moment. Era l’època que es presentaven les primeres cobles juvenils (Sabadell, Blanes, Badalona…), però Buscarons va apostar pel contrari, per l’experiència. L’alt nivell tècnic dels músics i el seu braó (destaquem els noms de Josep Puig «Moreno», Jordi Compta com a solistes carismàtics) els permetien oferir un repertori arriscat, valent. «El foc de Castelló», aquesta sardana descriptiva, bèl·lica, d’Antoni Agramont, es va convertir en el so que representava la nova cobla.
Continuï vostè mateix: la Cobla Ciutat de Girona…
La Cobla Ciutat de Girona és deutora de l’actitud original dels seus fundadors i de les ressonàncies dels músics que hi han passat durant els seus cinquanta anys d’història. Continua essent una cobla valenta, que arrisca. Per això s’ha mantingut sempre entre les formacions capdavanteres.
Fa pocs dies se celebrà al Teatre Municipal de Girona el concert commemoratiu dels cinquanta anys de la cobla.
Va ser especialment emotiu perquè la cobla va tornar al mateix escenari, el Teatre Municipal, cinquanta anys després. Entre el públic hi havia molts seguidors de la formació, així com molts excomponents. Fins i tot un dels fundadors, el tenorista Josep Maria Brugué. Va ser una vetllada única, que va continuar fora de l’escenari amb un sopar de components i excomponents.
En el seu parlament, feu un crit d’alerta. Què és el que més li preocupa del futur de la sardana?
Sí. Vaig dir, textualment, que si la sardana i la cobla continuaven pel camí actual no se celebraria el centenari de la formació. Sona dramàtic, però vaig voler aprofitar que al concert hi havia representants polítics i altres autoritats. Les polítiques culturals catalanes tendeixen a encasellar els fenòmens: música catalana, dansa d’arrel… L’adjectiu condemna el nom. La música és, abans que catalana, música. I quan es dona més importància a l’adjectiu que al nom passa que s’interpreten obres sense consistència musical. Això condueix a una caricaturització del tema, a una folklorització sense sentit. El meu mestre holandès m’ho va repetir mil vegades: «L’interès ha d’estar en el fenomen musical, no en el seu títol, en el cognom del compositor o el dedicatari.»
Té alguna predilecció especial per alguna sardana o per algun compositor?
No tinc cap sardana preferida. M’interessa la música que m’emociona, cosa que a vegades em passa en un sol compàs. Puc escoltar una i altra vegada com en Josep Gispert frasejava el pas del compàs 22 al 23 de «Somni», per exemple. Et diria que ja no em cal ni escoltar-la: la recordo i la recreo a la ment. D’entre els compositors per a cobla n’hi ha un que em té el cor robat: Emili Saló. M’interessa, a més de la seva música, el seu pensament musical. He estudiat tant algunes composicions seves que intueixo què pensava quan ho escrivia. Va ser, a més d’un autor inspirat i tècnicament molt pulcre, un artista valent, desacomplexat. Crec que anava bastant per lliure, també!
Què els diria, als joves, per animar-los a ballar sardanes?
Crec que no els puc dir res. Que ballin i que siguin feliços, no? Perquè ballar fa feliç, penso. Als músics joves sí que els diria (i els dic, als assajos) que estimin i respectin la música. I que estudiïn! En breu publico el llibre Primera notícia de Toldrà (l’adaptació d’una biografia sobre Eduard Toldrà que el meu pare va escriure el 1963). El llibre acaba amb una frase del compositor Rafael Ferrer, deixeble de Toldrà, que diu: «[a un estudiant de músic li diria] que estimi la música per sobre de tot i que procuri servir la música. I que pensi que la música és l’art, per a mi per excel·lència, de la comunicació. Si la persona que toca no diu coses que interessin a qui escolta… això és perdre el temps.»
Ens agradaria que ens digués dos somnis que li agradaria que s’acomplissin (un, en la seva vida personal i un altre, en la cobla).
Jo no soc gaire de somnis, més aviat d’objectius. Entre els estudis que he cursat també hi ha una certificació en coaching, una disciplina molt útil justament per a la concreció d’objectius i la resolució de problemes. Un objectiu constant en la meva vida és l’evolució, el creixement personal, professional i espiritual. És abstracte, ho sé; però és una qüestió del dia a dia, de les petites coses. Una actitud, finalment. També em preocupa molt la violència del món, que és l’expressió màxima de la falta de respecte. Potser un somni seria poder contribuir, a través de la música, a fer del món un lloc millor, encara que fos per uns instants. Encara més abstracte!
I en la cobla?
El mateix: no tinc somnis, sinó objectius. M’agradaria que la cobla i la sardana miressin endavant, no enrere. Amb la Ciutat de Girona hem enregistrat tretze volums de la Fonoteca de Cobla, una col·lecció interessantíssima que recupera compositors oblidats, del passat. M’agradaria, paral·lelament, iniciar una col·lecció de compositors actuals. Cito dos noms, perquè són músics admirables que tenen poca obra enregistrada: Anna Serra i Agustí Pedrico. Però n’hi ha molts més! Hi ha molta feina per fer…
Salut i sardanes, mestre Molero!
