El líder de Ciutadans, Albert Rivera, va deixar anar que a Andalusia el seu partit hi aniria a “ensenyar a pescar i a donar canyes” (no confondre amb cerveses ni amb l’exdiputat Jordi). Tal pedanteria fou castigada amb fúria per diversos mitjans de comunicació i líders polítics d’altres formacions, com no podria ser d’altra manera. El darrer a repartir estopa ha estat delegat del govern espanyol a Andalusia, Antonio Sanz, que ha fet unes declaracions molt clares. Ha vingut a dir que a ell no li agrada que “a Andalusia hi mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert” i encara hi ha afegit que no li agrada “que a Andalusia es mani des de fora”.
El senyor Sanz, essent delegat del govern espanyol, sap que, quan a ell li convé, si que li agrada que a Andalusia la manin des de fora. De fet, ell és el representant del poder de Madrid a les províncies andaluses. És allò que abans en deien el governador civil, un Ponç Pilat del segle XXI posat per controlar la xurma. Per tant, el problema del senyor Sanz no és que vinguin des de fora, sinó el dir-se Albert i el nom de Ciutadans. Una mostra més de racisme, de catalanofòbia, que m’entristiria si no fos perquè no tinc cap intenció de ser acceptat a Espanya i perquè la ironia de veure aquesta pedra llançada contra el lerrouxisme em diverteix força.
Si el senyor Sanz cregués realment que Andalusia no ha de ser manada des de fora pràcticament podríem dir que estem al cent per cent d’acord en aquesta matèria. Em puc posar al seu lloc molt fàcilment, amb cada llei del govern espanyol, amb cada liquidació de l’IVA, amb cada precinte de cada paquet de tabac. Puc posar-m’hi encara més quan sento Susana Díaz dient que “mai no hauríem d’haver consentit el que ha passat” a Catalunya, amb el pesat de l’Ibarra i el seu substitut fornicador viatger Monago quan diu que “Catalunya demana i Extremadura paga”. I ja és el súmmum quan Rajoy parla del “dret a decidir de tots els espanyols” sobre els assumptes dels catalans.
Els polítics catalans no han de fer mai, com fa Duran i Lleida, de desviar l’atenció parlant dels assumptes dels altres. Andalusia, Extremadura i Espanya en general que fotin el que bonament vulguin, només faltaria. Ara bé, el senyor Sanz i el senyor Rivera no s’haurien de barallar i haurien d’anar units. S’assemblen prou en voler tots dos que el poder espanyol, etern i inalterable, s’imposi en els seus respectius territoris. El que ha de començar a acceptar Rivera és que el paper que li tenen reservat és el de subaltern, perquè amb aquest nom que porta no es pot esperar altra cosa.
