El cert és que els partidaris de la denominada “tercera via”com a procediment per a resoldre el contenciós Catalunya-Estat espanyol, no s’han esforçat gaire a l’hora de divulgar en què hauria de consistir aquesta tercera via a mig camí entre la independència i l’”statu quo” actual. Sembla una via poc treballada, poc atractiva per a molts catalans i poc coneguda a l’altra banda del riu Ebre. La tercera via és susceptible, naturalment, de diverses versions i graus. Junt amb un grapat de catalans que en tenen una opinió semblant, penso que aquesta via consistiria en que Catalunya aconseguís una llibertat plena en els terrenys de l’ensenyament, de la cultura i de la llengua. A aquesta llibertat s’hauria de sumar la consecució d’un pacte fiscal just, talment que Catalunya pogués disposar de la riquesa que genera per la seva activitat productiva, amb la clàusula que s’acordés de contribució solidària al manteniment de l’Estat.
La pregunta que salta de seguida és si aquesta tercera via té alguna possibilitat real de fer-se efectiva en un període de temps raonable. La primera resposta és NO, en la perspectiva del partit polític actualment governant. La segona resposta és QUI SAP, en una perspectiva de canvi radical en aquesta Constitució espanyola que ha quedat obsoleta. I he dit “qui sap” perquè ignorem quan i com es podria donar una correlació de forces polítiques majoritàries a Espanya, que afavorís un plantejament –federal o no- que acceptés una tercera via com la que acabem de proposar. No sé fins a quin punt els partidaris de la tercera via tenen en compte la seva enorme dificultat d’implantació. S’hauria de preguntar als senyors d’Unió Democràtica, del Partit dels Socialistes o d’Iniciativa-Verds.
Sembla evident que la tercera via comporta renúncies a Catalunya i a Espanya. Catalunya hauria de renunciar a una part de la sobirania total ambicionada. Aquesta renúncia, però, seria raonable si se salvava l’essència de la nació catalana i la seva persistència de cara al futur. Molt
més dolorosa seria la renúncia d’Espanya perquè li significaria abandonar la tesi de la unicitat nacional de l’Estat, tesi profundament arrelada ja des de l’escola en el conscient i en el subconscient de milions d’espanyols.
En abordar aquest aspecte de la dialèctica Catalunya-Espanya sempre em ve a la memòria la barbàrie de les raons testiculars denunciada per Miguel de Unamuno, en una carta adreçada a Joan Maragall: “¡Ay, querido Maragall, su “Visca Espanya” rebotarà contra la authadia –que significa complacencia en sí mismo-, contra la insolente arrogancia de los bárbaros! Querrán que lo grite usted en castellano, ¡Viva España!, y sin contenido, sin reflexión, com un grito brotado, no del cerebro sinó de lo otro, de donde les salen a los bárbaros las voliciones enérgicas”. No cal dir que encara avui, el 2015, podem detectar restes de barbàrie intel·lectual i política en sectors influents de la societat espanyola, que no han pogut ser exterminats i que són els que fan impossible per ara una tercera via i l’infantament d’una Espanya plurinacional.
Arribats aquí salten més preguntes: Podrà canviar algun dia l’apreciació espanyola dels catalans? Seran capaços els castellans d’establir pactes seriosos amb la nació catalana? Hem de suposar que a l’Espanya de matriu castellana hi ha persones intel·ligents, sensibles i políticament enraonades, capaces de fer un gir històric, de frenar el corrent de reconquesta de Catalunya, i de promoure una concepció plurinacional de l’Estat. Ho suposo, ho celebro i en conec unes quantes, però són persones que no han ocupat mai llocs de poder i és previsible que mai no els ocupin.
Com que la tercera via no és possible, i com que els catalans no renunciaran a la defensa i a l’impuls de la seva nació, estan abocats a assolir l’objectiu de la independència, que és percebuda com l’única garantia contra la marginació, la minimització i, en última instància, la desaparició de la nació catalana. En la hipòtesi d’encalçar la sobirania plena, Catalunya estarà disposada als pactes que convingui amb Espanya. Pactes que s’hauran de complir perquè seran pactes entre Estats sobirans. No com fins avui, que els pactes amb Catalunya han estat repetidament incomplerts pels governs espanyols.
