Diu que fa molts anys, o potser no tants, la Praxis fou convidada a visitar l’illa de la Utopia, que com tothom sap està situada “enlloc” i on, segons sembla, hi ha una permanent edat d’or, ja que els humans viuen en absoluta concordança amb la natura. Un cop completat el recorregut, la Utopia li va preguntar a la Praxis:
—Què t’ha semblat el nostre món utòpic?
—Com vols que et doni la meva opinió de quelcom que no existeix? Tal com indica el seu nom, el teu món no està situat enlloc.
—Tu i tots els teus, Praxis, negueu la possibilitat d’un lloc perfecte ja que d’aquesta manera us penseu que no és podrà assolir mai. Però amb aquesta negació ataqueu la base de la mateixa Praxis, ja que l’ésser humà viu únicament per assolir la seva pròpia Utopia.
—L’home no podria viure sense la Praxis i, precisament, aquesta terra de xauxa que els utòpics cerqueu és el món de les coses. Mira bé: quin sentit tenen els sentiments sense els sentits? L’amor utòpic d’un tal Plató únicament porta neguit i desesperació. L’amor no és possible sense contacte físic, la caritat sense pobres o la justícia sense jutges.
—Tot ho veus al revés, Praxis. Els sentiments i els principis morals són la base dels sentits. Qualsevol que negui això, nega la pròpia essència de l’home. L’objectiu primer i principal és viure en equilibri entre tothom.
—No és cert això que dius, Utopia. El teu món vol ser una societat perfecta creada per l’home, però tu mateixa acabes de dir que els sentiments són la base de tot, i aquests no els ha creat l’home, ja que són un element intangible i, per tant, d’un ésser superior.
—Escolta’m bé, ment curta: per assolir la perfecció del nostre món utòpic no cal esperar sempre el poder dels déus. L’home pot caminar cap a aquest objectiu gràcies a l’enteniment i la raó. Per assolir aquest punt, però, cal que desapareguin tots els elements que han portat a la desigualtat i l’enfrontament entre els éssers humans. No faria falta la caritat si tots tinguéssim allò que necessitem. La versió superior de l’amor és aquella en què els sentiments i els sentits conflueixen i, per tant, aquests últims ja no són necessaris. I, a més, tu creus que la justícia dels homes la poden administrar altres homes?
—No siguis nècia: no és possible una societat en què la vàlua de cada un no el pugui situar en un pla d’importància respecte dels altres. Qui més val és qui més té, ja que amb l’or i les coses és poden comprar voluntats, i quan la voluntat actua no valen els sentiments ni la raó. Qui està per sobre és qui te més capacitats, i per això ha de dominar sobre qui en té menys o qui es conforma.
—Qui té més capacitats o qui roba i mata més? Qui té més raonaments o simplement aquell qui imposa el seu poder? Per arribar a la nostra Utopia, el nostre somni i la nostra quimera no ens calen les guerres ni les religions mal enteses. Cal eliminar qui no pensa com nosaltres, qui no actua com nosaltres, qui no estima com nosaltres? És aquesta la democràcia de la qual tant i tant us empleneu la boca?
—La democràcia sense la llei no pot existir.
—I qui l’aplica aquesta llei? Jo t’ho diré: el poderós, aquell que únicament cerca aquest poder per a ell i per als que pensen com ell. Quina societat és més rica, aquella que té més coses o aquella que té més cultura? Quin humà és més digne: el que dedica el seu temps a l’acció o a la formació? Aquesta societat que tu vols, Praxis, és aquella que ens emplena de prejudicis. Mentre no anem pel carrer i veiem tots els altres com a iguals no tindrem la societat ideal. Mentre els classifiquem pel seu pentinat, el seu vestit, el seu idioma o el seu aspecte sense parar a escoltar-los, no serem justos. Potser la nostra Utopia sigui irrealitzable, però això no ho sabrem mai si no intentem d’arribar-hi.
—Oblida’t d’això que dius. Les coses valuoses són aquelles que és poden tocar, menjar, utilitzar… els desitjos d’un món perfecte porten el teu nom: Utopia.
—Potser sí, però hi ha una única il·lusió per la qual vosaltres, els pràctics, els dominadors, els que us penseu que qui no està amb vosaltres està contra vosaltres, no ens podreu treure mai.
—Ah, sí? I, si no és demanar gaire, quina és aquesta il·lusió?
—LA LLIBERTAT!
