Alícia al País de les Merevelles

Els faulistes i contistes d’altres èpoques, es diguin Isop, Grimm, Samaniego, Perrault, Andersen o com sigui, es deuen morir d’enveja. A Espanya els han sortit molts competidors i aquests darrers dies ha excel·lit en la matèria el fabulista Josep Borrell, actualment ministre espanyol d’Afers Catalans, com l’anomena el politòleg Ramon Cotarelo.

A Nova York, davant dels membres de la Cambra de Comerç Espanyola-Americana va voler contrarrestar les malvades històries que expliquen els malvats independentistes catalans i va mirar de posar les coses a lloc. Ep, no al lloc real de les coses, sinó al lloc que els assignen els contes fantàstics dels virtuosos unionistes. “La gent que a fora en sent parlar”, va dir Borrell, “no comprèn el problema català i acaba creient que a Espanya en Franco encara és viu. I això requereix una resposta”. I aquí l’home les va abocar pel broc gros: “Espanya és una democràcia completament desenvolupada, és un estat de dret”; “al lema de Trump «America first» hi oposem el nostre «Europa unida»”. “Tenim un problema polític intern, però a Espanya no hi ha presos polítics”; “Segons un estudi del Banc Mundial, Espanya és una de les vint democràcies més desenvolupades del món, fins i tot per davant de Bèlgica o de França”. Alça noi! Ja ho saben això en Macron o els jutges belgues que van deixar Llarena amb la popa a l’aire?

I l’home va seguir enumerant les seves virtuts dient que ell ha esdevingut ministre del govern de Pedro Sánchez perquè en lloc de secessió vol entesa, perquè vol bastir ponts. Deuen ser ponts del diable…  I posat a inventar-se contes de la vora del foc, va dir que a Espanya s’hauria hagut de fer com al Canadà amb el Quebec, deixar fer un referèndum no vinculant, però amb l’advertència: vosaltres feu el que vulgueu, nosaltres no en farem cas. No sé d’on s’ho ha tret. Els quebequesos van perdre el referèndum. Però si hagués guanyat el “sí”, la justícia canadenca ja s’hauria cuidat que la decisió fos respectada.

I la cirereta damunt del pastís va ser la seva afirmació en una conversa amb empresaris nord-americans: “Reconstruir Catalunya, en el millor dels casos exigirà almenys uns vint anys”. Hom s’admira de tanta barra i vénen ganes de dir-li: Ep, Pep! A Catalunya no hi ha hagut cap terratrèmol ni cap tsunami. L’economia segueix pujant una mica més que la de la resta d’Espanya i les inversions estrangeres augmenten cada any. Certament cal reconstruir Catalunya. Però políticament, sortint d’Espanya i acabant amb els espolis i les travetes de Madrid. I n’hi haurà prou amb un parell d’anys. Llavors ja no hi haurà qui pugui dir “les hemos destrozado su sistema sanitario”, o també que no faran mai el corredor mediterrani “porque os haríais demasiado fuertes y marcharíais”.

Hom no pot per menys de meravellar-se de la santa innocència de molts mitjans de comunicació estrangers que, quan Pedro Sánchez va formar govern, deien que una de les mostres de la disposició dialogant de Sánchez era que hagués donat a un català un dels ministeris més importants. Ja només hauria faltat que hagués fet ministre d’Economia a l’amo de Freixenet, un altre faulista acreditat.

Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista 'Llengua Nacional'.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anterior;)
Article següentDisputa entre la Utopia i la Praxis