Anomenem-los Joan i Josep. En Joan és militant del PSC des dels anys ja una mica llunyans de la seva jovenesa. En Josep ho és d’UDC des de mitja eternitat. Tots dos tenen un càrrec al seu partit respectiu, per al qual han esmerçat tantes hores i tants esforços de la seva vida, o un de públic a través d’aquest. I ara tots dos tenen el mateix problema: els seus partits tenen al seu davant uns dirigents que els porten per un camí que ni en Joan ni en Josep troben correcte, un camí que els aparta del corrent que segueix -que vol seguir- la majoria dels catalans, un camí amb unes fites a les que no es pot arribar ni la setmana dels tres dijous perquè els partits espanyols estan decidits o a vetar-les o a aigualir-les de manera que no les conegui ni sa mare.
Val a dir que ni en Joan ni en Josep no s’han quedat calladets. No, no! Han expressat públicament la seva disconformitat i tots dos han estat qualificats de dissidents, crític, o díscols, segons el vocabulari preferit per cada periodista. En Josep, al darrer congrés d’UDC va votar la candidatura sobiranista que va aconseguir un 20 % dels vots, tan honorables com insuficients per a portar el partit per altres viaranys. En Joan s’ha ajuntat a un dels nous “corrents” que intenten reconduir el partit per tal que no quedi al marge del poderós riu de la majoria de la població del país.
Tant en Joan com en Josep rebutgen, almenys fins ara, la idea de sortir dels seus partits i volen canviar-los des de dins, obrir els ulls als seus companys i no seguir perseguint utopies molt boniques, però que la història ha demostrat a bastament que no seran mai realiotzables, perqué a Madrid ni les volen, ni tan sols les comprenen.
Fins ara en Joan com en Josep, amb la seva táctica de criticar des de dins del partit, han actuat com si tinguessin tot el temps del món per canviar, poc a poc, la orientació dels seus partits. Sembla, però, que encara no s’adonin que això es pot fer en un país normal, un país que no sigui escanyat des de fora, un país que es pugui permetre picabaralles dins dels partits, que afectin aquests, però no la vida normal de la nació. Catalunya, però, no està en aquesta feliç situació, i per en Joan i en Josep s’està acabant aquest temps còmode d’anar dient que no, sense cap conseqüència. En Joan, sobretot, és el que més negre ho té després de la bufetada que el cap del seu partit (“la Voz de su Amo”) els hi acaba de donar a ell i als seus companys.
Abans de Nadal els partits que són sobiranistes sense circumloquis ni giravolts d’equilibrista, decidiran data i pregunta d’una consulta que “els altres” volen impedir com sigui. I a partir d’aquell dia, en Josep i en Joan no tindran més remei que decidir-se, si volen seguir mirant-se al mirall sense avergonyir-se. O els seus partits s’incorporen a la majoria parlamentária que no hagi fet altra cosa que seguir conseqüentment allò que en Josep i en Joan també volen, o als dos ja no se’ls hi haurà perdut res a uns partits que ja no seran aquells pels quals ells dos s’han sacrificat anys i anys, Ja només en portaran el nom. Però, ho intentin justificar com vulguin, si aquests partits fan el joc als que tenen com a fita final de convertir Catalanuya definitivament en una de les “entrañables provincias españolas”, hauran traït el país i els ideals dels seus fundadors. I a en Josep i a en Joan se’ls hi hauran acabat les excuses que els hi han donat fins ara les seves -sens dubte- bones intencions. Llavors comprendran que no es pot ser només una mica dissident, igual que no es pot estar només una mica embarassat.
Hi ha una frontera clara, a partir de la qual hom ha de decidir si vol ser un dissident, portat per la seva ètica i les seves conviccions, o si vol ser només un rondinaire, que només remuga al seu raconet sense moure un dit, acceptant tàcitament que sigui per ceguesa o per altres motius sovint inconfessables es destrueixi el treball polític d’unes quantes generacions.
En Joan i en Josep, i tots els que pensen com ells als seus partits, a partir de cap d’any no tindran més remei que fer el difícil cop de cap que fins ara han volgut evitar: o posen el país per davant d’un partit que ja no té res a veure amb els seus ideals nacionals, o traiexen les seves pròpies conviccions en favor d’uns ditigents que ni demostren estar a l’alçada d’aquest moment històric, ni demostren tenir, ni de lluny, la talla d’estadista que molt alegrement s’autoatribueixen. On en Joan i en Josep tinguin veu i vot l’han d’usar d’acord amb les seves conviccions i no d’acord amb les consignes de la cúpula del partit. I si cal -i potser caldrà molt aviat- hauran de sortir-ne (si abans no els treuen) i preparar el refundament dels seus partits en una Catalunya lliure. Si no ho fan no els hi podrem dir ni dissidents ni crítics, només remugaires i encara gràcies. I el temps s’escola, inexorable…
