Si jo sabés compondre et faria la melodia més bonica del món. Histriònica com jo, barroca com tu. Amb notes dibuixant camins cap els teus llavis… Do, re, mi, fa, sol, que busquen la teva llengua, la, si, do, humida i juganera.
En el pentagrama tatuat a la teva pell, la blanca balla amb la negra i la corxera fa una doble pausa, deixa passar la clau de sol i se’n va al compàs de dos per vuit.
El sol major em xiuxiueja a cau d’orella. El la menor que em fa tirar el cap enrere. L’acord de quatre sons m’escalfa el baix ventre i el mordent superior m’arrenca un sospir.
Presto, tenuto, piano, piano…
Forte, fortíssimo, forte-piano…
Legato, staccato, crescendo, crescendo!!!
I a l’uníson, un crit.
