Com ens recorda la doctrina social de l’Església, només un equilibrat desenvolupament social pot portar la pau i el benestar als pobles. I aquests només són sostenible quan, atenent el bé comú íntegre de les persones, es respecta la naturalesa creada en tots els ordres. Per això s’assenyala que tots els homes hem de respectar tot el que Déu ha creat i ens ha deixat en heretat. Els animals, les plantes i els éssers inanimats són destinats al bé de la humanitat, la de totes les èpoques: pensant sobretot en les generacions futures. Per tant quan l’acció humana perjudica l’entorn ambiental, quan es violen els drets de la natura- l’anomenat “medi ambient” i no procurem una millora la qualitat de l’aigua, de l’aire, de la vegetació i de la vida animal, llavors això suposa que el domini concedit a l’home sobre tots els éssers vius i els inanimats no respon al pla primitiu de la creació, de la conservació i de l’evolució de la terra. En canvi, quan tot el cosmos es desplega d’acord amb la sàvia ordenació del principi creador, tot és perfeccionable.
Benet XVI deia, fa un mes, als parlamentaris alemanys: “Com pot la naturalesa aparèixer novament en tota la seva profunditat, amb totes les seves exigències i amb les seves indicacions ? Recordo un fenomen en la historia política recent, esperant que no es malinterpreti ni susciti excessives polèmiques unilaterals. Diria que la aparició del moviment ecologista en la política alemanya a partir dels anys setanta, tot i que encara no hagi obert les finestres, ha estat i és com un crit que anhela aire fresc, un crit que no es pot ignorar ni rebutjar pel fet que alguns hi perceben massa irracionalitat. Gent jove s’adonà que en les nostres relacions amb la naturalesa existia alguna cosa que no funcionava; que la matèria no és només un material per al nostre ús, sinó que la terra té en sí mateixa la seva dignitat i nosaltres hem de seguir les seves indicacions. És evident que no faig propaganda d’un determinat partit polític, res de més lluny de la meva intenció. Quan en la nostra relació amb la realitat hi ha quelcom que no funciona, llavors tots hem de reflexionar seriosament sobre el conjunt, i tots estem convidats a tornar sobre la qüestió dels fonaments de la nostra pròpia cultura. Permeteu-me aturar-me encara per uns moments sobre aquest punt. La importància de la ecologia es avui dia indiscutible. Hem d’escoltar el llenguatge de la naturalesa i respondre-hi coherentment. No obstant això, voldria afrontar seriosament un punt que –em sembla– s’ha oblidat tant avui com en el passat: hi ha també una ecologia de l’home. Aquest posseeix una naturalesa que ell ha de respectar i que no pot manipular al seu antull. L’home no és només una llibertat que ell crea per si sol. L’home no es crea ell mateix. És esperit i voluntat, però també naturalesa, i la seva voluntat és justa quan ell respecta la naturalesa, l’escolta i quan s’accepta com el que és, i admet que no se ha creat a sí mateix. Així, i només d’aquesta manera, es realitza la veritable llibertat humana”.
Fa poques setmanes recordava l’Església la figura de Francesc d’Assís, un dels homes més lliures i més amants de la naturalesa que han existit. Tothom sap com ell posava amorosament la seva mirada en el món creat, en totes les criatures: des del sol fins al germà llop. Francesc entengué la natura com un llenguatge diví, un llenguatge que li parlava d’amor, de veritat, de respecte, de cura de tot allò que no ha de ser mai manipulat per l’home en detriment de totes les criatures.
Aquest amor l’inspirà el seu i conegut bell “càntic”:
“Altíssim, omnipotent i bon Senyor, teves són les llaors, la glòria i l´honor i tota benedicció. A tu sol, Altíssim, s´adiuen; d´anomenar-te, cap home no és digne. Lloat sies, Missenyor, amb totes tes criatures, especialment per nostre Germà Sol, el qual fa la claror i ens il·lumines. Ell és bell i radiant amb gran esplendor; de tu, Altíssim, porta significació. Lloat sies, Senyor, per la germana lluna i les estrelles, al cel les has fetes clares i precioses i belles. Lloat sies, Missenyor, pel germà vent i per l´aire i el núvol i el serè i per tot temps, pels quals a les criatures dónes sosteniment. Lloat sies, senyor, per la germana aigua, la qual és molt útil i humil i preciosa i casta. Lloat sies, Missenyor, pel germà foc, pel qual tu la nit ens il·lumines, i ell és bell i alegre i robustós i fort. Lloat sies, Senyor, per la germana nostra mare terra, la qual ens sustenta i ens governa i produeix molts de fruits amb flors acolorides i herba. Lloat sies, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor i sostenen malaltia i tribulació. Beats aquells qui es mantindran en pau, car de tu, Altíssim, seran coronats ! Lloat sies, Senyor, per la germana nostra la mort corporal, de la qual cap hom vivent no pot escapar; ai, d´aquells que moriran en pecat mortal ! Beat aquell qui es trobarà dins tes santíssimes voluntats, car la mort segona non li farà cap mal ! Lloeu i beneïu el meu Senyor, i regracieu-lo i serviu-lo amb gran humilitat”.
Francesc, amb aquest meravellós llenguatge afavoreix l’ecologia de la bona !
