Qui s’esperés de les eleccions del diumenge passat una clara empenta pel 27S, fos a favor o fos en contra de la independència catalana haurà quedat un bon xic decebut, I sobretot sortiran ara els que proclamaran als quatre vents que l’escó d’avantatge d’Ada Colau sobre Xavier Trias a Barcelona és un mal presagi pels independentistes de cara al setembre. La meva opinió segueix sent la que expressava a l’article de la setmana passada (“Enquestes, pronòstics i la bola de vidre dels endevinaires”): el 27S, el conjunt de CiU (o CDC sola), ERC i CUP guanyaran la majoria dels escons al nou Parlament. La incògnita és amb quin marge; i tota la feina i tots els canvis que hi hagi fins llavors hi influiran. Però mirem què ha passat i fem-ne una primera evaluació ràpida.
En primer lloc la participació electoral ha oscil·lat entre el 58 i el 61%. Pel setembre no crec que ningú dubti que serà més elevada i no és somniar truites si, en una contesa d’aquesta importànciia arriba, (essent prudents) del 70 al 75 %. Això ho canvia tot. Ni que aleshores la gent d’Ada Colau fes pinya amb altres forces semblants del Principat, no podria esquivar la pregunta cabdal de si està a favor o en contra de la independència. I si fugen d’estudi i no ho aclarissin, a la vista dels electors quedarien inclosos en el bloc unionista. Amb les conseqüències pertinents. Els resultats, doncs, tant per la forçosa presa de posició de tots els partits, com per la superior participació electoral seran altres dels que ara es volguessin fer desprendre de la transposició dels de diumenge passat.
En segon lloc no es pot oblidar que a les diputacions s’ha aconseguit una aclaparadora majoria sobiranista i això si que crec que dóna una possible pista cap als resultats del 27S. Molts objectaran que sobre els vots de CiU hi sura l’ombra dubtosa de Duran Lleida. Però el 27S això ja será aigua passada i els guanys per CiU (o CDC) seran, de ben segur, molt superiors a les pèrdues mínimes que puguin provocar la sortida d’en Duran.
En tercer lloc, i aquest sí que és un punt ple de trencacolls, els pactes dels que surtin els nous ajuntaments poden escampar moltes boires, però (sobretot a Barcelona) també poden trencar alguns plats que més valdria que poguessin seguir sencers. No detallaré aquí les dificultats dels pactes a Barcelona perquè són claríssimes per tothom. Però ni el desig de fer possible la governabilitat de la ciutat crec que pugui fer possibles “pactes contra natura”, és a dir ERC o CUP, al costat de PSC o C’s. Aquí el decantament de Colau cap a una banda o altra pot donar ja una pista de quin podria ser el seu posicionament al setembre.
En general, es pot dir que la quantitat d’ajuntaments que surtin dels pactes amb majoria independentista, allà on aquesta sigui possible, donarà la mesura de fins a quin punt creix o disminueix la confiança entre els tres partits clau de l’independentisme. I aquí els electors filarem molt prim a l’hora d’avaluar la confiança que poguem tenir en ells i que serà un dels punts que pot condicionar molt sensiblement el vot el 27S.
Esperem ara com es mouen les peces als taulers d’escacs en aquestes setmanes vinents. I no hi haurà més remei que filar també molt prim en la crítica dels moviments tàctics de tothom, Perquè les petites tàctiques no ens poden fer oblidar la gran estratègia. I aquesta és la que compta.
