La Coalició Compromís està composada per tres partits, el principal dels quals és, per nombre de militants i per trajectòria històrica, el Bloc Nacionalista Valencià. L’acompanyen Iniciativa del Poble Valencià i els Verds del País Valencià, que completen la quota ecosocialista del projecte. Iniciativa es va constituir com a partit polític arran d’una escissió d’EUPV: el corrent Esquerra i País, que lluitava infructuosament des de feia anys contra el dogmatisme i l’espanyolisme del sector dominant del PCPV. Plegats en Compromís, semblen haver trobat la fórmula màgica per aconseguir, per fi, que una força política d’estricta obediència valenciana i amb consciència de país comence a fer forat entre l’electorat valencià. Ara, però, que hi ha expectatives fonamentades d’augmentar ostensiblement les quotes de poder tant en ajuntaments com en la Generalitat de cara a 2015, es presenta el dubte del paper que jugarà la coalició en la gestió real del govern, sobretot en un presumible tripartit d’esquerres, que tan mala fama ha assolit a Catalunya i les Illes.
És evident que, ara per ara i amb raó, el que més preocupa als ciutadans és la superació d’una crisi que comença a prendre connotacions d’autèntica tragèdia social. En aquest sentit, les propostes de Compromís apunten a una ruptura frontal amb les polítiques del PPCV i les directrius d’austeritat de la Unió Europea. Que s’arriben a aplicar i que tinguen èxit és segurament més discutible en un moment que ningú no sembla tindre cap solució convincent per al drama que patim. En tot cas, però, el ben cert és que aquest discurs ha estat clau en el creixement electoral de la coalició i ha encimbellat Mònica Oltra, coportaveu d’Iniciativa, com a líder referent i principal ham electoral. Cal tindre en compte que el vot nou de les eleccions de 2011 es va concentrar majoritàriament a l’àrea metropolitana de València i a la capital, entre un electorat jove, esquerrà i no necessàriament catalanoparlant, que tot i no ser hostil al nacionalisme valencià, tampoc no hi pertany per tradició.
Tanmateix hi ha una dada demoscòpica fins i tot més reveladora que les bones perspectives electorals de Compromís, i és la percepció entre la ciutadania d’aquesta força política com la segona -i en augment constant- que millor defensa els interessos dels valencians, només per darrere d’un PPCV a la baixa, que perd 15 punts percentuals en aquesta qüestió. El projecte “popular” ha acabat en fracàs perquè es fonamentava en un il·lusionisme desballestat i buit de contingut, arrelat en una base esquerdada: el foment de l’economia especulativa que ha desmuntat el teixit productiu valencià, l’aprofitament partidista i suïcida de les caixes d’estalvi, l’aposta conscient per la desmobilització ciutadana i la desverbració social i territorial, la promoció del provincianisme i la subsidiarietat que garanteix el seu estatus de poder perifèric, la condemna a l’ostracisme de la llengua i la cultura del país, etc.
Front a això, no sembla creïble cap model alternatiu del PSPV, com certifica la història recent, i és ací on s’albira l’oportunitat de Compromís per liderar un projecte alternatiu que el consolide com a “partit dels valencians”. Cal recuperar l’estructura productiva sobre la base de les petites i mitjanes empreses –de llarga tradició- i el foment de l’economia del coneixement. Cal reivindicar amb convicció, independència i veu pròpia les infraestructures necessàries per al progrés econòmic –com ara el corredor mediterrani- i un finançament just que pose fi a l’espoli fiscal permanent. Cal refundar la moribunda RTVV amb un model propi, al servei de la llengua, la cultura i la societat valencianes, que s’ha demostrat reeixit les escasses vegades que ha estat posat a la pràctica. Cal donar resposta a les demandes de l’escola pública i de l’ensenyament en valencià, perquè és de llarg la millor aposta de futur que podem fer com a país. Cal donar veu i espais als creadors valencians -músics, actors, escriptors, pintors…- per canalitzar el talent perdut d’aquesta societat i crear referents que ens cohesionen i ens alliberen de la subsidiarietat. Cal fomentar la lectura, i la lectura en valencià, així com cal restituir la seua dignitat a la universitat i a la ciència, tant de temps denigrades per l’analfabetisme imperant. Cal, en definitiva, recuperar el projecte de modernitat de Joan Fuster, 50 anys després.
I és en aquest sentit que resulta crucial que el Bloc es reivindique com a pal de paller de la coalició Compromís per liderar un projecte alternatiu i de progrés per al País Valencià, un projecte que engegue tots els mecanismes necessaris per donar pas a un canvi que serà lent, complex i entrebancat, però que de segur és l´únic que pot fer possible una eixida a aquest estat lamentable a què estem abocats: un canvi nacional. Front a les temptacions populistes en temps de crisi, es fa imprescindible un programa definit de reconstrucció nacional, i només el Bloc té el convenciment suficient per portar-lo endavant amb prudència i intel·ligència. El camí el va marcar Catalunya fa ara 33 anys, i sempre és més fàcil revisar i adaptar que no pas inventar.
