El vent fi mou suaument les branques
en una simfonia que no sembla terrenal
i és un do del cel quan les fulles amples
acompanyen el cant formós, celestial.
Un corb negre vola amb elegància
l’esquirol busca adelerat pinyons del pi
una rosa de bosc escampa la fragància
pura, que perfuma el camí.
Un conill mira i remira
té por d’un caçador agosarat
sentint en el cos petit una guspira
d’una angoixa que li deixa el cor glaçat.
Una cadernera piula dins del niu
esperant la mare que torni amb l’aliment
es cola tranquil.la la remor del proper riu
i el son li arriba lentament.
L’aranya trena amb molta traça
la cortina de fil fi i transparent
buscant un insecte i si el caça
el devora amb delit serenament.
Els senglars es passegen amb manades
buscant l’aliment que necessita el cos
trobant en les boques afamades
l’ocell que ha caigut dintre d’un clos.
Les formigues es mouen en fileres
afamades per omplir el seu graner
volen ser sempre les primeres
treballant tant si es festa com feiner.
Dins del bosc es sent una udolada
del llop, l’amo de tota la vegetació
i els animals quiets fan una parada
amagant-se on troben un racó.
En el cel clar planeja silenciosa
l’àliga, la reina de les aus,
la seva figura és majestuosa
senyoreja entre verds i blaus.
Animals, insectes tot és vida
és com una balada amb mil cants
que es barregen confosos en la oïda
mentre el vent la va escampant.
També un follet amb alegria
al mirar el bosc tant animat
si a la nit dorm, surt de dia
i entre roures observa amagat.
Tanta bellesa, quanta harmonia
un mon viu que és exemple del camí
de la pau, del goig poden ser la guia
que ens senyala el nostre incert destí.
