-Roger, el teu rendiment a classe és molt baix, arribes mig adormit al matí i no tens esma ni de participar als treballs en grup. A més, els darrers dies et veig com amoïnat. Abans de demanar per parlar-ne amb els pares vull que tu em diguis si saps què et passa.

-No em passa res, de debó. Ho tinc tot controlat.

-Què tens controlat? En què estàs ficat, Roger?

-No res, es que estic en una partida d’un joc de PC superinteressant i hi estic una mica enganxat.

-No ho deus tenir molt controlat si tu mateix reconeixes que hi estàs enganxat.

-Una mica, enganxat. Però ja estic a punt d’acabar-lo.

-Bé. Si en el que resta de setmana et veig tal com ara, demanaré els pares de tenir una trobada tots quatre. T’hi va el trimestre!

Era bàsic resoldre aquella situació. No podia seguir així. Amb qui podria parlar-ne que no el prengués per boig i l’ajudés a sortir-ne? Òbviament, amb els pares no hi podia comptar: eren de l’època prediluviana! Amb la seva germana, potser… Era més dos anys més gran que ell i entenia d’ordinadors, tot i que dels jocs a què jugava no gaire. Ho va comentar amb en Jan i van arribar a la conclusió que l’Ovidi, el tècnic informàtic del cole, que era molt enrotllat, segur que els podria ajudar. El van anar a trobar a l’hora del pati.

-Ep, que no pita el pc de classe?

-No, Ovidi, és un tema personal però relacionat amb els ordinadors.

De la millor manera que va saber, en Roger va explicar fil per randa tot el que havia viscut amb el seu ordinador les darreres setmanes. No va ometre ni un punt ni una coma. En Jan li va fer més de suport moral que de testimoni perquè ell no havia viscut el que en Roger deia que havia passat al joc. L’Ovidi se l’escoltava amb posat seriós i sense interrompre.

-Bé, Roger. Conec diverses síndromes relacionades amb l’ús de l’ordinador, però totes són afectacions físiques als ulls, al canell, a l’esquena… Mai havia sentit a parlar d’una situació com la que relates. No et puc ajudar, però potser conec algú que potser sí. Si hi estàs disposat, el telefono i li dic que hi aneu a veure’l.

-És gaire lluny del cole? Jo no puc desviar-me del camí, sinó a casa pateixen i naturalment que no vull que en sàpiguen res, d’això.

-No només no és lluny sinó que és aquí mateix, a l’edifici del costat. Es diu Llorenç i viu als baixos. El truco?

I en sortir de classe, en Roger i en Jan van acostar-s’hi allà on l’Ovidi els havia indicat. Van picar una porta que deia Porteria i en obrir-se van trobar un home alt, esprimatxat i amb una bona mata de cabell blanc que portava recollit en una curta cua. Semblava vell, però la seva mirada era d’una intensitat impressionant. Els va fer entrar al rebedor dient que l’Ovidi ja li havia parlat de l’assumpte que els tenia amoïnats, però que si volien que els ajudés calia que l’hi tornessin a explicar. En acabar el relat, en Roger esperava una solució tecnològica al seu problema, però en Llorenç se’l va mirar amb infinita calma i tan sols li va dir dues paraules:

Sentit comú.

Els noi se’l van mirar astorats perquè justament no era el que ells esperaven.

-No entenem que n’hem de fer, amb això

-Molt senzill. El teu cervell està cansant, Roger, no li deixes recuperar-se del cansament del dia perquè no li deixes dormir prou hores. Em dius que tot just plegues del joc que et fiques al llit. Sense solució de continuïtat. Això, nano, és el pitjor que pots fer.

-Amb perdó, això ja ho tinc massa sentit, tant a classe com a casa. Però no m’ajuda a solucionar el problema del joc.

-Es que no és un problema del joc, és un problema del teu cervell!. Com que tu no t’atures, ho fa ell. Si el teu cervell no pot descansar bé, no pot refer les connexions neuronals mentre dorms i l’endemà estàs dispers, cansat i mancat de concentració. No has deixat que el teu cervell es regeneri, així que ell pren la iniciativa i et dóna tocs d’alerta. Hi ha qui té mals de cap molt forts, hi ha qui cau en l’immsomni, i hi ha qui pateix al·lucinacions. Jo diria que el teu cas és el tercer. Nano, si tu no pares la maquinària ella mateixa t’atura.

-Vol dir que realment no és real això que em passa?

-Vull dir que la realitat virtual acaba afectant el teu cervell i la perceb com si fos real, per això tu et sents a dins del joc, per això sents por, patiment, les olors i els crits es tornen reals… Però, certament, no hi ets dins, interioritzes el joc i per això quan et crida la mare a sopar és com si et retornés al teu cos real. El meu consell no és que abandonis els jocs d’ordinador sinó que et marquis una pauta.

-Ma mare diu més o menys el mateix.

-Les mares són molt sàbies, però com que són les mares, perquè fer-les cas, oi? Mira, el primer que et recomano és que revissis quins jocs tens carregats al pc. Quins realment et fan sentir bé jugant-los. Oi que més d’una vegada quan el joc no anava per on tu volies si algú t’interrompia, amb el sopar per exemple, li foties un bram o, fins i tot, te’l miraves malament? Oi que més d’un cop has clavat cops a la taula o al teclat si no et surten les partides com tu vols? Doncs els jocs que et produeixen aquest estat d’excitació no els hauries de jugar al vespre, no et predisposen bé per a descansar. Si et dic que no els juguis em diràs que estic boig, que la majoria són així, de competició salvatge . Bé, llavors has de veure si el plaer que et produeixen és tant i tant que val la pena no sopar amb la família o no fer altres activitats alguna vegada, i tu mateix decideixes. Però, almenys, mira de no permetre que la realitat virtual dels jocs mani sobre la teva vida real. Cada cop que sopen sense tu t’estàs perdent part de la vida de la teva família, i ells de la teva. Cada cop que per no deixar penjat un joc renuncies a una altra activitat, potser estàs perdent l’oportunitat de fer nous amics o fer descobertes interessants. En fi, repeteixo: sentit comú! Tot es pot fer però amb mesura i sentit comú.

Els nois van marxar amb un sentiment una mica estrany. S’esperaven una altra cosa, de l’estil d’instal·la aquest driver i executa el programa wings-wengs i després fes un wongs i…” però aquell discurs…. D’altra banda, igual valia la pena de provar-ho. Això de patir al·lucinacions no molava gens.

Aquell vespre no s’hi van connectar, al joc, així que el sopar va ser tranquil i en família. Li va costar força agafar el son, però un cop aconseguit, va dormir com una soca. L’endemà va coincidir al pati amb l’Ovidi i li va preguntar si havien resolt el problema.

-Hoooooome…. la solució que ens va donar era una micaaaaaa…..

-Què, us va parlar de dormir i tot plegat, oi?

-Com ho saps?

-Perquè en Llorenç és un expert en dues coses: en informàtica i en l’escola de la vida.

-Eink? Però si l’hem trobat en una porteria.

-Ahà! Però ell abans era programador, i dels bons, no creguis. Treballava per a una multinacional japonesa d’audiovisuals. Treballava més hores que un rellotge perquè li agradava moltíssim la seva feina. Tant que de mica en mica va anar oblidant-se de viure ell mateix. I així va oblidar el plaer de jugar amb els seus dos fills, de sortir a passejar amb la dona, d’estarrufar-se al sofà un diumenge a veure una peli. En fi, que mai tenia temps per a res que no fos relacionat amb la seva passió: la realitat virtual. Va pagar un preu molt car. La dona va dir prou, els fills van dir prou i la seva salut també. Total, que un bon dia estava a la balconada del seu pis, a tocar del Passeig Maritim, mirant cap al mar i diu que va veure la posta de sol més meravellosa que mai s’hagi pintat al cel. Segur que devia ser com centenars de postes al port de Barcelona, però allò li va fer veure tot el que havia anat arraconant per no saber-se posar límits quan calia. Va plantar la multinacional, va buscar una feina menys absorbent i va descobrir que fer fotografies li agradava molt. Així que des de llavors, és qui fa l’estraescolar d’imatge aquí al cole i col·labora amb el nostre departament d’informàtica. I com que té temps per a “viure”, fa fotografies i de tant en tant les exposa al cole o a alguna sala d’aquestes cooperatives d’artistes.

-Aaaaah… Ostres…

-Així que ja saps, Roger. Aprén de la seva experiència i sortiràs guanyant.

-Merci, Ovidi.

Òbviament, el canvi no va ser radical. No es pot demanar això a un adolescent. No obstant, aquelles converses van anar calant més del que ell es pensava i de mica en mica va anar recomposant el seu temps de lleure. Va fer una tria, generosa és clar, de quins jocs era millor jugar poquet i de quins podia dedicar-hi més temps perquè no l’absorbien tant. Amb el temps va aconseguir racionalitzar una mica l’estona de joc i tothom ho va agrair. Fins i tot el pc, que ja no treia fum tan sovint com abans. I la fòrmula màgica del Llorenç se la va quedar com un mantra que al llarg dels anys el va treue de més d’un malsón: “sentit comú”.

Laura Iriberri
Barcelonina de neixement i sesrovirenca d´adopció. Diplomada en Ciències Empresarials fa 30 anys que treballa pel seu país, amb total convenciment, des d´un dels departaments del govern. Mare de la Sara, l´Emma i el Jan, els seus primers lectors i seguidors, té el goig de compartir l´aventura de l´escriptura amb les il·lustracions que fa la seva filla gran.
@LauraIriberri
Article anteriorEl bosc animat
Article següentPobresa política