Sabeu què és PA? I un PANARRA?
Els panarres són els habitants d’un petit poblet que es diu PA. Tal qual. I tot i tenir un nom tan divertit els panarres no s’enfadaven mai quan algun turista els feia la broma de preguntar si sabien a on hi havia pa, o si els demanaven pa amb tomàquet.
Els panarres eren gent molt amable però tenien un problema que no sabien com resoldre. Cada divendres quan anaven a recollir llenya al bosc per coure el pa trobaven els arbres canviats de lloc.
Aquell bosc era un batibull d’arbres. N’hi havia de totes mides i classes, i ni els panarres més vells del poble recordaven si el bosc ja hi era de sempre o bé si l’havien plantat temps enrera. El que no podien entendre és com era que arbres amb arrels tan fondes poguessin canviar de lloc cada dijous per la nit, així que li havien agafat una mica de por i l’anomenaven el Bosc Encantat.
Ningú mai havia vist allà cap encanteri però tothom explicava històries que s’inventaven per fer-ho semblar més encantat i terrorífic. Tan sols una noieta, a qui agradava molt d’anar-hi a passejar en bici amb els seus germans, no tenia gens de por del bosc. A tothom li deia: “els arbres parlen, m’ho ha dit el meu papà”.
I potser s, que el bosc estava una mica encantat. De fet, el que passava és que cada dijous al vespre, quan es ponia el Sol ,els arbres es reunien en una clariana i s’explicaven històries antigues. Històries de quan allà hi vivia un arbre on cada any niaven tants ocells que gairebé només es veien plomes. O d’una vegada que el riu es va quedar sense aigua i els pollancres gairebé es moren.
Els arbres només podien reunir-se quan era fosc, així que abans que sortís el sol havien de tornar al seu lloc del bosc, així que si la història era molt llarga o s’entretenien parlant entre ells sovint passava que no corrien prou i no arribaven al seu lloc, de manera que “es plantaven” al primer lloc que trobaven i per això els divendres al matí el bosc sempre tenia una forma diferent.
Un arbre que mai, mai tornava al seu lloc era l’Avet Despistat, mai no s’enrecordava d’on havia estat abans. I un altre que tampoc arribava a temps era el Salze Branques Llargues, tenia tantes branques i tan llargues que sempre s’entortolligava amb altres arbres i quan sortia el sol semblava que estava fent una abraçada a l’arbre del costat.
Aquella nit li tocava explicar la història a l’arbre més vell de tots, l’Arbre de les Mil Branques. Es deia així perquè en tenia tantes que semblaven mil.
Pollancre Jove estava molt neguitós perquè era la primera vegada que hi anava. El diumenge anterior havia fet 10 anys que l’havien plantat a la vora del riu que travessava el bosc. Amb les seves joves branques va anar passant fins al mig a on l’Arbre de les Mil Branques ja començava a explicar una història de quan ell era jove i un pardal es va amagar entre les seves fulles per què no l’atrapés un caçador d’ocells.
