Després de pensar-hi (no) llarga estona (no), m’ha vingut al cap un títol ben original per a aquesta crònica: la festa de la democràcia. Crec que no s’havia dit mai. O potser sí, perquè ja se sap allò que ‘nihil novum sub sole’ i que l’originalitat a qualsevol preu no té gaire solta.
El cas és que diumenge passat va ser dia de votacions i, aquest any sí, m’hi vaig implicar de valent. Ja que no estava obligat a anar a cap mesa, em vaig comprometre a invertir un dia en la festa de la democràcia com a interventor. L’interventor, si tot va bé, és una persona que es passa el dia de les eleccions llegint un quants diaris, potser un llibre, i parlant amb aquest i amb aquell. Si tot va malament, no ho sé, perquè no es va donar el cas.
Pot haver-hi excepcions, però per norma general, amb un primer cop d’ull ja es pot copsar l’adscripció política dels diferents interventors. Els de CIU solen portar camisa de ratlles o d’un sol color, de màniga llarga arromangada, normalment de bona marca, i són ferms partidaris de les sabates, a vegades sense cordons. Els del PSC tenen aspecte de treballadors jubilats de la SEAT: pantalons de pinces, camisa de màniga curta i sabates negres, a vegades de reixeta. (Sé de què parlo: mon pare va treballar a SEAT més de tres dècades.) Els d’ERC solen permetre’s alguna concessió a l’aspecte ‘casual’: un mocador a coll, una camisa de quadres, unes sabates més rústegues de cuir marró… Els del PP són capaços de tot: de portar una corbata #YoSoyNaranjito al matí i canviar-se-la a la tarda per una de color pistatxo o de portar camisa blanca de lli i pantalons estripats com si fossin en una festa eivissenca. Quant als de Podem/Guanyem/Movem/Som/EnComú/ICV, solen anar vestits d’una manera molt semblant: samarretes —fins i tot del partit—, texans i vambes. Els de Plataforma per Catalunya, com que són més de llistes fantasmes, tenen apoderats intermitents que van de mesa en mesa i no acabes de veure com van vestits. Gent que, com que al capdavall no és ximple, percep les mirades de rebuig que generen entre les altres candidatures i que, per tant, agraeix la itinerància.
Com es pot esperar, una jornada tan llarga dóna per a algunes anècdotes. Per exemple, gent que arriba buscant la papereta de Ciudadanos, que no es presenten a les eleccions a Martorell. Diuen, diuen, diuen que un interventor amb sentit de l’humor els feia propostes alternatives: “Miri, és aquesta. CIU, de Ciudadanos”. Tinc la impressió que amb en Rivera ja passa com amb el Felipe González dels millors temps: que la gent el vota fins i tot en les eleccions locals. Encara més: en els millors temps (o tempora o mores!), la gent votava Felipe González en eleccions que no s’hi presentava. Fins i tot quan ja no era ni el cap de llista de les generals. Una mica com el Cid ja traspassat conquerint València.
Per cert, que aquest any segur que tothom s’ha adonat del triomf absolut en els eslògans del present d’indicatiu en plural, que a vegades es confon amb l’imperatiu plural. Allò va començar per estar on fire i va passar a ser un must. Si uns deien Movem, els altres replicaven Som. Si uns deien “Fem més Martorell”, els altres contestaven “Escoltem. Fem. Expliquem”. Tant ús i abús del present ha generat confusió i transvasament de vots. “¿Som? ¿Estos quiénes son?”, vam arribar a sentir davant les paperetes. A més, si tu vas amb pinyó fix buscant Podem i et trobes al col·legi amb Som i amb Movem, quin triem? (Triem: podria haver estat l’eslògan d’en Trias, ara que hi penso.) Triem el primer que Trobem i a vegades ens Confonem.
A tot això, cal comentar que un clàssic de les jornades electorals són els esmorzars excessius i innecessaris. En el cas de Martorell, Convergència els sol fer al Manel, els que són a la Vila, i al Bir Bar, els que són a Torrent de Llops o Camí Fondo. Es tracta d’abocar-se a la dieta mediterrània com si s’apropés la fi del món: ous amb cansalada, sípia amb mongetes, vi amb gasosa o cervesa, cafè… Són moltes hores les que queden per endavant i, és clar, s’han d’agafar forces. Així que Esmorzem.
Al final de la jornada, Tanquem i Recomptem. (Per cert, que a Martorell enguany no s’hi presentava Capgirem-CUP, que s’haurien afegit a la festa dels presents d’indicatiu/imperatius plurals.) Al Vicente Aleixandre, on vaig passar tota la jornada electoral amb el Lluís Amat i el Lluís Esteve (“Parlem?”), la veritat és que Guanyem. No amb gaire marge, però CIU s’imposa a les tres meses. Acabat el recompte, Baixem a la seu local, on un centenar de persones segueix en directe l’escrutini i es palpa un ambient d’expectació per si Pugem una mica més. Al final, el marcador final reflecteix una certa baixada però, al capdavall, una victòria còmoda: CIU, 8; PSC, 4; Movem, 4; ERC, 3; PP, 1; Som, 1. PxC i MES queden fora del consistori.
Satisfets, però temorosos que un tripartit aigualeixi la festa, Celebrem amb coca i cava la victòria. Riem. Plorem. Respirem. Podria haver estat amb més marge, és clar, però al nord del Baix els resultats de CIU són desoladors. De Pallejà en amunt, i amb l’excepció de Castellví de Rosanes, poquíssims regidors: a Abrera i Sant Esteve, s’ha passat de de 2 a 1; a Sant Andreu de la Barca, de 3 a 1. De moment, CIU Martorell resisteix. Així que Festegem el triomf perquè que un partit nacionalista català guanyi vuit cops seguits al Baix Llobregat té molt de mèrit. Resistim. Seguim. Fem.
[Si vols llegir l’article anterior de la sèrie “El candidat”, clica aquí. Si vols anar al primer, clica aquí. Si vols llegir el darrer article de la sèrie, clica aquí.]
