A la mateixa sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès, on fa poc més de dos anys naixia públicament el nou Matí Digital, ha vist la llum “Honorables, cartes a la pàtria perduda” de Quim Torra. Aquest nou llibre de l’incansable editor i col·laborador d’aquesta casa,recull les misives que setmana rera setmana va anar publicant, dirigides sempre als catalans que, a parer seu, conformen la nostra constel·lació d’il·lustres. D’aquesta manera, cadascuna de les vint cartes que apassionadament – com és habitual en Torra – dirigeix als pares d’aquesta trista i dissortada pàtria és, com ha dit el nostre director Joan Capdevila, una reivindicació dels conceptes de “pàtria” i d’”honor”, tant mal connotades pels filòlegs de la correcció política. Reinvidicació de la pàtria que es va entrellucar als primers anys del segle XX i que va ser arrassada pel “desastre nacional” de la guerra. La Catalunya que van concebre aquests vint patricis, aquest cànon del catalanisme, entre la Lliga i Estat Català, passant per les terceres vies com Unió Democràtica de Catalunya o Acció Catalana, de l’ordre noucentista a la il·lusió republicana.
Aquests “Honorables” de Quim Torra conviden a qüestionar-se, una vegada més, per què som catalanistes. Com diu l’autor al pròleg, ell no ho és “perquè visqui en un país d’un clima benigne i d’un paisatge oscil·lant i bellíssim”, sinó “perquè aquí van viure un dia uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país”. I aquesta fidelitat l’ha portat – gairebé l’ha obligat – a dirigir-se als polítics que van construir el somni d’una Catalunya lliure, de Manuel Carrasco i Formiguera a Amadeu Hurtado, de Francesc Cambó a Carles Pi i Sunyer, d’Enric Prat de la Riba a Francesc Macià. Però també als escriptors, com Josep Pla;historiadors com Ferran Soldevila o Lluís Nicolau d’Olwer; periodistes, com Just Cabot o Eugeni Xammar; o col·losos com Pau Casals, Josep Trueta o Pompeu Fabra, que són quelcom més que un músic, un metge o un lingüista, sense oblidar la tasca de mecenatge de Rafael Patxot, el compromís de Pau Romeva, l’heroïsme de Josep Maria Trias i Peitx, la voluntat d’Antoni Rovira i Virgili i la dedicació de Joan Coromines.Tots ells van somniar, construir i alçar la pàtria que avui, potser podríem considerar perduda. I ben cert que, com un castell de cartes, aquella Catalunya de la virtut republicana, de la modernitat, la igualtat i la llibertat va ser demolida, molts van conèixer l’exili, d’altres – horrotitzats – la destrucció d’uns i altres. Però no van defallir en la seva voluntat ni en el seu amor a la pàtria, i ens van llegar una idea de país i un ideal de llibertat. Perquè com va dir l’advocat i polític Amadeu Hurtado, durant la tristesa dels seus anys d’expatriat, “una pàtria mal ferida no és una pàtria morta”.
