Catalunya ha estat al llarg de la història terra d’acollida i d’assentament de pobladors diversos arribats aquí per múltiples circumstàncies. Aquesta experiència ha anat definint una manera catalana d’incorporar aquesta diversitat. Per esdevenir català no cal una mutació de la identitat pròpia de cadascú. Aquesta integració només demana una voluntat de convivència i de construcció d’un futur en comú i un esforç perquè el català pugui ser la llengua vehicular d’aquesta convivència.
Catalunya és una nació amb més de mil anys d’història. L’esdevenir del temps l’hi ha anat configurant una identitat que es manifesta en molts àmbits (cultura, tradicions, institucions pròpies, dret civil…). Però aquesta identitat té un caràcter obert a l’evolució, és porosa a la incorporació de nous trets o elements i està acostumada a integrar una important diversitat interna sense diluir-se.
Allò que vertebra aquesta identitat catalana oberta, el nucli d’aquesta manera de ser i el que dona continuïtat al fil històric d’una comunitat, és la pervivència del català, en qualsevol de les seves variants, com a llengua d’intercanvi. L’esforç per la llengua comuna es concreta, en un primer moment, en entendre el català oral i escrit i, progressivament i en funció de l’edat i d’altres circumstàncies, en adquirir la competència per expressar-s’hi de manera oral i escrita. Aquest domini de la llengua afavoreix la participació en tots els àmbits i fa créixer les oportunitats personals i professionals.
Les tradicions religioses s’han conformat amb elements culturals i lingüístics d’allà on han nascut i d’on han anat arrelant, però totes tenen, en major o menor mesura, una vocació d’universalitat. En aquest sentit no haurien de tenir cap impediment per incorporar el català com a llengua d’ús quotidià, que no vol dir exclusiu, i enfortir així la convivència.
Tot i que al llarg de la història hi ha hagut moments desgraciats de discòrdia o de violència per motius religiosos, a Catalunya tenim una llarga tradició de diàleg interreligiós. Podem recordar l’emblemàtica i pionera figura del mallorquí Ramon Llull, savi i escriptor en llengua catalana del segle XIII, però podem parlar també de la realitat actual amb l’existència del Grup de Treball Estable de les Religions (GTER) o d’una basta xarxa de grups de diàleg interreligiós en moltes poblacions del país, animades per l’AUDIR. El català pot ser i ha de ser la llengua vehicular d’aquest diàleg.
En el marc del Pacte Nacional per la Llengua, del pla de govern El català, llengua de país i de l’acord Religions per la llengua impulsat per la direcció general d’Afers Religiosos, cal fer una crida a seguir treballant per incrementar l’ús del català a les comunitats i entitats religioses a Catalunya. S’impulsaran diverses mesures, com les parelles lingüístiques interreligioses o l’ajut per tal de disposar de versions en català dels principals textos religiosos de les diverses tradicions així com dels documents de referència per a les confessions o per al diàleg interconfessional, però cal el compromís i l’esforç de tots per avançar junts en aquest camí de progrés cultural i enfortiment de la convivència mitjançant l’ús de la llengua catalana.
