De tant en tant, i cal remarcar que això passa molt de tant en tant i és una sort, emergeix un desig pútrid i molt profund de retrobar-te amb la merda. De tant en tant, com qui se li gira el cervell i li fa aquell clic tan antipàtic, volem menjar coses que sabem que no són més que porqueries i que no porten enlloc. De tant en tant sopem en llocs del tot equivocats, que sabem de sobres que ho són, però per alguna raó estúpida, per aquest clic que ens sol succeir sobretot als homes perquè gaudim d’un cervell més primitiu, i fixa’t que dic gaudim; de tant en tant doncs, mengem de qualsevol manera, a qualsevol lloc i a qualsevol preu. Coneixem els millors palaus i ens han concedit els millors balls i hem entès com es balla i amb qui, però de vegades, molt de tant en tant, acabem en llocs que no haurien d’existir pel bé de la humanitat. I així, un dijous de maig et veus entrant per la porta d’un asiàtic terrible i espantós de Sabadell. Un asiàtic que de cap manera pot classificar-se com a asiàtic i que el primer que s’hauria de fer a l’entrar és desratitzar i fulminar per complet les plagues de cucs i escarabats i mosquits i homes que habiten en aquesta cova infecta. Però el cas és que hi ha el clic, i quan el cervell et dóna la volta res no veus i de cap criteri ni filtre pots disposar per evitar l’abisme, que s’apropa, lentament, a mesura que seus a la cadira amb una imatge de càmera lenta i volum augmentat, i quan per fi, el cul reposa al seient, la marxa enrere és inevitable i comença el ritual fastigós i brut. No és culpa del restaurant, potser la primera vegada sí, però a partir de la segona tot és culpa teva i ja saps que aquell sushi no se’t posarà bé de cap manera i ves que no hi hagi un moc al wasabi que queda perfectament dissimulat. Tenim aquest instint salvatge, el gust primari per la cosa més barroera, ben dolenta, dolenta amb ganes de ser-ho, dolenta que no te la pots imaginar més dolenta, i que ens empassem sense sentit del ridícul ni pietat del nostre pobre estómac, tip ja de tots els trastorns cerebrals que hem anat patint des que provàrem per primera vegada la porqueria. En general som ordenats i tenim molt clar on no s’ha d’anar, però si arriba el clic abandona tota esperança i mira de trampejar com puguis les proves que el dimoni et posa al pas: ara convertit en un arròs de plàstic, ara en un sashimi de tonyina caçada a l’infern, i ara en una bola fregida tan rodona com la precarietat de la massa i l’arrebossat. Som unes bestioles espantoses però tot ens és perdonat. I l’endemà som capaços de reconèixer l’error i demanar disculpes a tots els comensals que ja d’entrada intuïen l’avern que tu no podies captar degut al coàgul del cervell. Tornes a casa prometent que mai més, però el clic és allà, preparat per assaltar-te quan menys t’ho esperis.
