EL CONGRÈS EUCARÍSTIC I LA CONSAGRACIÓ DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Vaig assistir al Congrés Eucarístic celebrat a Barcelona l’any 1952 del 27 de maig al 1 de juny. Píus XII havia atorgat a Barcelona la organització en “just reconeixement al seu catolicisme íntegre, profund i apostòlic”. I al règim franquista li convenien actes com aquell.
Jo era una nena il·lusionada que només mirava la part bonica de la vida i qualsevol esdeveniment, fos religiós o artístic m’entusiasmava, aliena a altres intencions que es podien amagar darrera aquell Congrés.
Aquell gener dissortadament havia perdut al pare però amb la mare i uns amics ens volguérem participar dels actes.
En aquells anys la ciutat era tranquil·la, sense automòbils, sense sorolls, només amb tramvies i una línea de metro que transportava als viatgers de St. Andreu fins una mica més lluny de Sants. Pel centre i per la perifèria de la ciutat n’hi havia prou amb els tramvies que a l’estiu anaven descoberts per la xafogor.
Recordo, en la nebulosa del temps, que feia molta calor. La gent es protegia del sol amb improvisats capells fets amb diari i per entrar a les celebracions eucarístiques la gent ens amuntegàvem vermells i acalorats.
Aquells dies Barcelona bullia d’entusiasme. La gent cridava entusiasmada i jo amb la ignorància de nena que no coneixia res més del que a l’escola ens ensenyaven em sentia feliç amb aquell esclat de vida que es respirava pels carrers de la ciutat. Llavors quasi tots érem creients i aquells actes eren la culminació de la nostra religiositat.
Al Congrés Eucarístic de l’any 1952 van assistir-hi 2.000.0000 de persones de 80 països, 356 corresponsals de premsa de l’estat i 124 estrangers. A la clausura que es va fer en una desconeguda i despoblada Diagonal hi havia 1.500.000 persones.
Recordo també les incipients manifestacions internes d’un catalanisme que no s’havia pogut destruir, com la senyera penjada pocs anys abans a Montserrat durant els actes d’entronització de la Mare de Déu. O la gran senyera penjada a Sant Pere Màrtir durant la celebració de la principal missa d’aquell Congrés Eucarístic, per un grup de joves catòlics catalanistes, entre els quals es trobava ja Jordi Pujol.
Tot ha canviat. La visita de Benet XVI no crec que hagi portat a l’exaltació d’aquell Congrés Eucarístic. El context per fortuna ha canviat. Ha estat un acte multitudinari, no hi ha dubte i en un espai i moment de llibertat. Amb reconeixement explícit de la nostra llengua i cultura, des de l’arquitectura de la nova basílica fins a la música montserratina que varem escoltar. Encara queden molts creients o persones amb curiositat per veure la figura de Benet XVI, que mereix respecte com a cap de l’església i com a pensador i reconegut intel·lectual, més enllà de les discrepàncies que hi pugui haver.
Barcelona va ésser contemplada per milions de persones de tot el món, meravellades amb el temple que Antoni Gaudí va projectar, i que ha esdevingut el símbol més conegut de Barcelona. Ens en hem de felicitar.
