Que el lector em perdoni un breu incís inicial molt personal. Quan una malaltia i una operació molt greus paralitzen les acostumades activitats per molt temps i hom sap que una nova normalitat encara trigará més del que voldria, és comprensible que la renovada activitat (més lenta i més espaiada) es concentri més en temes fonamentals i i menys en l’anècdota diària i forçosament passatgera. I així aquest primer article de represa entrarà només d’esquitllada en els decebedors detalls de la política interior catalana.
Ja fa mesos a algun dels meus articles deia que les crisis que el món està vivint (la principal el del canvi climàtic) no crec que porti a l’extinció de l’espècie humana, però si que pot portar el final del món tal com estem acostumats a veure’l i a viure’l. I deia que potser podria venir una mena de nova edat mitjana barrejada amb part dels avenços tecnològics del segle XXI o XXII.
I aquesta trista perspectiva es fa cada vegada més provable quan hom veu com molts dels grans manaires d’aquest món enlloc de treballar com grans estadistes amb una visió real del futur , enfonsen els seus pobles cada vegada més en tragèdies portades per arnats somnis de grandesa com s’estilaven fa 100 o 200 anys o simplement per les seves ànsies de poder, sovint bessones d’interessos molt materials. Tots ells, es diguin Putin, Xi-Ping, Erdogan, Bolsonaro o com es diguin, es creuen posseir la veritat absoluta, refermats per les seves corts d’aprofitats tant cecs com ells. A tots se’ls pot considerar reus de crims contra la humanitat.
En un moment de la història que exigiria la màxima concentració d’esforços per aturar la davallada catastròfica que se’ns ha obert al davant, fan tot el contrari i enlloc de col·laborar amb la resta del món en aquesta lluita titànica, provoquen una crisi addicional que resta forces a tot arreu , crea innecessaris conflictes socials i a més ni tan sols els hi porta l’èxit desitjat.
Mirem el cas de Putin que tenim més a prop. Es va creure que la invasió d’Ucraïna seria un passeig d’un parell de setmanes, que la resta del món no tindria temps de reaccionar, i que Ucraïna potser només seria l’aperitiu. I no sols s’ha trobat que l’oest ha tancat files, i que l’OTAN encara ha crescut, sinó que després de mig any “d’operació especial” ara els seus soldats fugen davant de l’escomesa ucraïnesa abandonant-ho tot (tancs, canons, munició,etc.), perquè l’alta oficialitat s’ha cuidat anys i anys d’omplir-se les butxaques, però la tropa ni s’ha entrenat minimament ni s’ha creat una logísitca d’abastiments que funcioni i fins i tot tancs i camions estaven sovint per sota de condicions mínimes d’ús. I així, els soldats (sovint passant fins i tot gana, cosa que explica els saqueigs que han fet als pobles ocupats), no saben per què dimonis estan lluitant, fugen sense lluitar o deserten tan aviat com poden.
Aquesta és la “potent màquina militar” amb la que comptava Putin i que li ha fet figa. Ben al contrari de l’alta motivació dels soldats ucraïnesos que tot i sofrir (sobre el paper) una gran inferiorat d’armament ho compensen amb una alta moral. Ells saben per què combaten, els altres no.
Ja sé que totes les comparacions són sovint galdoses. Però, tot i la gran diferència entre els dos casos, crec que hi ha una cosa que hauríem de tenir sempre present. Els ucraïnesos saben que de Rússia no n’han d’esperar res de bo i volen lluitar fins al final contra un contrari ten poderós, tan temps com calgui i amb els sacrificis que calgui. Els catalans sabem ja que d’Espanya no podem esperar-ne el tracte equitatiu que seria normal i que si avui ens concedeixen una engruna, demà ens la tornen a prendre. Per això els catalans (com ha tornat a demostrar la manifestació de l’onze de setembre) sabem perquè lluitem, no ens creiem les excuses de mal pagador dels que creuen aconseguir la independència d’aquí molts anys i per camins que tots sabem que estan més tancats que les portes del paradís, i a la primera ocasió ho demostraran també a les urnes.
El progrés científic i tècnic ha fet creure a la gent gairebé que som déus. I ara que nosaltres mateixos hem provocat aquest crepuscle dels déus que ha començat a caure al damunt nostre només desitjo que les generacions futures, les dels fills néts i besnéts de la gent d’avui, aprenguin de les malvestats a tenir més bon enteniment i que treballin junts enlloc de combatre’s cegament, com han fet tantes generacions fins ara.
