Ja tenim preacord per al full de ruta sobiranista. El procés per la independència va endavant. I jo no puc deixar de pensar en Troia. Sí, en Troia. Hi vaig anar fa poc. Ja en coneixia la història, però em va impressionar. Encara avui es pot veure una de les rampes de pedra per les quals lluitaven els herois antics. Les nou capes on es poden veure restes de les 9 ciutats que s’anaven construït una a sobre de l’ altre. La reproducció gegant del cavall de la llegenda.

Però el què em fa pensar més en Troia és el seu descobridor modern Heinrich Schliemann. Schliemann era un alemany peculiar. Comerciant ric i coneixedor de molts dels idiomes europeus, tenia una passió: L’Odissea i l’Ilíada.

De petit el seu pare li llegia cada nit fragments d’aquestes grans obres, i el seu amor cap a elles no decaigué amb els anys. Cresqué somiant amb les gestes d’Odisseu i Aquiles. D’Agamennon i Melenau. De Paris i Helena. I sempre amb l’íntima convicció que Troia en alguna banda encara existia. Havia d’ existir.

Un cop féu fortuna, va dedicar els darrers anys de la seva vida a cercar Troia. Va pagar equips d’arqueòlegs per a que l’ajudéssin. Per orientar-se i cercar la ciutat mítica tenia un mapa: L’Odissea. La bruíxola: la seva fe irrompible.

Tractant de reconstruir el recorregut que va Odisseu quan marxà de Troia i vagà durant anys per la mediterrània, Schliemann cercà i cercà la ciutat somiada. Fins a trobar-la. En contra de tot pronòstic i de la opinió dels experts, Schliemann va desenterrar la llegenda i li va donar una nova dimensió.

Deia al principi que ja tenim preacord. Sembla que s’hi sumarà la CUP. I molts desitgem que al mes de juny també ho faci Unió. Tot plegat em fa pensar en Troia, perquè com Schliemann, a vegades tinc la sensació que el sobiranisme té poca cosa més que les seves conviccions i la fe en què aconseguir la independència és possible si el poble català així ho desitja i ho vota.

Passaran alts i baixos, moments en què semblarà que tot es trenca i tot és perdut. I tanmateix, el text del preacord per al full de ruta ha de ser el mapa que condueixi fins al final del camí com l’Odissea va servir a Schliemann per a arribar fins a Troia.

Sabent que encara queda força camí pel final i que els ànims, més que mai, van justos de forces, penso des de fa dies en Schliemann i en la seva tenacitat per lluitar per allò en què creia. Aquesta és la força interior que el sobiranisme ha de trobar per triomfar sobre les adversitats que vénen els propers 24 mesos i assolir la independència. Què ningú dubti que serà tota una Odissea.

Aleix Sarri
Barcelona, 1985. Llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. Visc a Brussel·les i treballo com a assessor al Parlament Europeu. Llegeixo per sobre de les meves possibilitats, tot i que escric força menys. És cert que el cementiri és ple de valents, però a vegades el major risc és no arriscar
@aleixsarri

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorHabemus independentia
Article següentUna lliçó de la crisi grega